La bicicleta de la independència

Salvador Cardús ha actuat a Atenea, la brigada cultural del Casino Menestral de Figueres que condueix admirablement Anna M. Velaz. I el sociòleg ha parlat del mecànic i la bicicleta. Resulta que un reparador de motors va construir un velocípede la particularitat del qual era que el manillar s'havia de girar al revés de com és corrent: si la intenció era virar a la dreta com solem fer, el bicicle anava a l'esquerra, i viceversa. Un cop acabat, es veu que va necessitar dues hores diàries durant dos mesos per aprendre a desplaçar-s'hi sense caure.

Comprovada empíricament la dificultat de deseducar i desentrenar per reeducar i reentrenar, l'home va presentar l'artefacte a les facultats de psicologia i sociologia, i als centres d'estudi del comportament humà. Convidava uns quants investigadors a pujar al seu bicicle i, quan s'havien anat fotent de lloros irremeiablement unes quantes vegades, els feia seure a l'aula i els exposava amb paraules el que acabaven d'experimentar amb contundència: que les fixacions mentals que condicionen el nostre comportament són molt difícils de canviar.

Allò emmagatzemat a les neurones que, posem, és negre però, i sovint millor, podria haver lluït perfectament el color blanc, resulta de mal substituir (en Joan el Biciclista ha estat un dels populars paradigmes d'aquesta dificultat).

La paràbola de la bicicleta i allò que els periodistes en diuen l'apassionant actualitat política. Exemple d'un cas genèric. No hauria de tenir cap predicament anar repetint que primer és l'atur, les farmàcies i els hospitals que no pas un referèndum o la independència. Les xifres d'espoli fiscal van de les esquifides del nacionalista espanyol Borrell a les esplèndides del nacionalista català (un de la dotzena que en faciliten); sense discutir les quantitats, tots accepten que, poc o molt, hi ha espoli.

Llavors, ¿per què no ens adonem que la succió monetària heterodoxa només seria evitable si el país pogués administrar-se com ho fan a Suècia, sense que els manifassegin els impostos? I que sense expilació no caldria tancar quiròfans i es podrien pagar els medicaments? Doncs per l'efecte de la bicicleta. Són tan forts l'hàbit i la resposta d'haver girat sempre el manillar del nostre pensament de determinada manera que fins i tot acceptem indolentment que els responsables de no pagar farmacèutics i de tancar hospitals són els missatgers: els Mas-Colells i no pas els Montoros. I encara més: semblem impedits de veure que aquests Montoros no compleixen ni les regles que ells mateixos han establert.