Miracles

L'altre dia vaig assis­tir a un enter­ra­ment. Era d'una per­sona jove, d'aque­lles per­so­nes que encara no tenen edat per morir, si és que n'hi ha alguna, d'edat idònia per morir-se. I a l'impacte de veure el nom d'algú que conei­xes, de la teva edat, escrit en el bagul, se n'hi vaig afe­gir un altre. En aquest sen­tit, però, va ser un impacte posi­tiu. El rec­tor de la parròquia que ofi­ci­ava la cerimònia va fugir de con­ven­ci­o­na­lis­mes i de fórmu­les pre­es­ta­bler­tes que malau­ra­da­ment tots hem sen­tit en algun o altre enter­ra­ment. Va par­lar d'una manera honesta i sin­cera, situ­ant-se al cos­tat dels fami­li­ars i amics, al marge de l'auto­ri­tat i del seu rol en la cerimònia. I ho va fer des del cor i goso dir que va expres­sar el que tots i cadas­cun dels assis­tents podíem pen­sar davant la mort d'aque­lla per­sona jove. És més, va assu­mir que era nor­mal que en el fet de qüesti­o­nar-nos aque­lla mort ens posséssim el nom de Déu en va a la boca. Va enten­dre que ens hi enfadéssim, que el qüestionéssim, perquè no hi ha cap expli­cació ni humana ni divina. Va adme­tre que li giréssim l'esquena i gai­rebé –sense dir-ho explícita­ment– ens va donar permís per fer ser­vir aquell renec que a tots ens ve al cap i que no repro­duiré. No cal. Els ho explico perquè trobo que si hi hagués més cape­llans com aquest que en moments difícils mires­sin de con­nec­tar amb tu, a l'Església li ani­ria dife­rent de com li va. Si hi hagués més rec­tors que en moments tan deli­cats i sen­tits, com aquest que els estic expo­sant fos­sin capaços de posar-se en la pell del que poden sen­tir les per­so­nes que assis­tei­xen amb el cor encon­git a donar l'últim adéu a algú a qui encara no li hau­ria d'haver arri­bat l'hora, no hau­rien de patir perquè no els sor­tis­sin les mis­ses. També és veri­tat que va dema­nar que un cop passés l'empre­nyada, es tornés a con­fiar en aquest Déu. Això no li ho puc pro­me­tre. Ara bé, escol­tant veus com la d'aquell rec­tor et fa pen­sar que pot­ser no ho tenen tot per­dut sem­pre que confiïn en les per­so­nes i no en els mira­cles.