La dura realitat

Una vegada i una altra, de manera persistent i obsessiva, els partidaris de la unitat sense fissures de Catalunya amb Espanya insisteixen en els mateixos arguments. D'un costat, proclamen que l'independentisme divideix i enfronta la societat catalana. També als sopars de Nadal en llars cristianes. De l'altre, afirmen que el secessionisme no és majoritari, que els majoritaris són ells. Les dues afirmacions són fal·laces. La primera, perquè tot divideix. Qualsevol opció política, econòmica o social. Ells també i encara més. Perquè fa temps que van decidir que la manera més efectiva que tenien de guanyar vots a Catalunya i a Espanya era enfrontar-se al sobiranisme. Per això són ells els que imposen una bandera i en persegueixen una altra. I els qui més fomenten divisions i enfrontaments. Ahir mateix al Parlament de Catalunya es va votar una moció que proclamava “la unió de tots els espanyols”. Per què la independència de Catalunya separa, enfronta i divideix i la unitat d'Espanya uneix, enamora i sedueix? Tant l'una com l'altra són opcions legítimes sempre que respectin la decisió de la majoria. Sempre que siguin democràtiques. Els senyors del PP i de Ciutadans, que van presentar la moció, es pensen que si l'arriben a guanyar hi hauria menys “divisió”? Aquesta és la segona: la van perdre, la moció, que incloïa un paràgraf que afirmava que “a Catalunya no hi ha una majoria social partidària d'un procés de separació”. La segona fal·làcia. Si això és així, com és que la van perdre?