Les llums i les flors

Manuel Cuyàs, t'admiro com a periodista i et respecto, m'atreveixo
a dir-ho, també com a amic. La
veritat és que haurem passat la major
part de la nostra vida en aquest diari i hem tingut ben poques oportunitats de practicar l'amistat. En les meves primeres èpoques de president del diari –i de noi de fer encàrrecs– amb els mulladers que tingué, tu encara no hi eres, però anys després vaig sentir algú del consell que parlava d'“un xicot del Maresme amb pasta de director”. Més endavant, en fer edicions comarcals, vas agafar la direcció de l'edició del Maresme. Després has escrit sempre, informació i opinió. Tu nasqueres envoltat de llibertat i la direcció d'un diari a vegades encadena. Pocs poden saber la malastrugança que dóna un negoci que no pretén ser-ho, però que voldria surar per fer-se sentir de cap a cap de Catalunya. Em consta que als grans diaris, en una altra dimensió, els passa el mateix.

Dijous passat dia 18, en el teu habitual espai a segona plana, Vuits i nous, dedicat a la festa de la llum de Santa Eulàlia, a Barcelona, en comparar-la amb l'exposició de flors a Girona, emprares un qualificatiu excloent que feia així textualment: “La festa de les llums va resultar ser com la que Girona dedica a les flors, només que amb la sofisticació que Barcelona sempre ofereix a la concurrència des que va ser ciutat olímpica.” Vet ací el problema que plantejo: en els tres diccionaris que tinc sempre a mà, un d'ells l'última edició del de l'Institut d'Estudis Catalans, defineixen el mot sofisticar com a ‘adulterar'. Diu també “autor que sofistica la manera d'escriure”, o bé “cuiner que sofistica la cuina tradicional”. He de dir-te que com més em documento menys ho entenc. Les definicions es contradiuen i, depenent de com i
on s'utilitzi la parauleta, pot afalagar o
menystenir. Potser ignores la meva vinculació a l'exposició. Des del 1960 que la meva empresa hi col·laborava. En morir el cabdill el 1975, l'organització falangista desaparegué. El 1976 no hi hagué exposició i jo vaig començar a fer addictes per a una associació que es fes càrrec de l'exposició. El 1977, amb iniciativa floral i econòmica, l'Associació Amics de les Flors bastí la seva primera exposició a Sant Pere. L'associació es legalitzà i jo en vaig ser nomenat president per unanimitat. El 1990 va ser l'última amb responsabilitat total.
El 1992 l'Ajuntament es féu càrrec de les finances i els Amics de les Flors, de l'exposició floral.

Bé, Manuel, no sé si doldre'm o alegrar-me. En qualsevol cas és més una sensació que altra cosa. Per exemple, amb lletra de la mateixa mida anunciàvem “Associació Amics de les Flors amb la col·laboració de l'Ajuntament de Girona”, etc. I ara hi posen “Girona Temps de Flors-Ajuntament de Girona”. I punt. Jo no sé si també t'has embolicat amb quelcom semblant, al Maresme. Jo he calculat que per cada satisfacció que assoleixes cauen mitja dotzena de castanyes amb precisió. Sempre toquen!