Dolors Miquel

La Dolors Miquel és una veu potent en la poesia catalana. És una poeta extraordinària. El seu poema Mare nostra l'ha recitat en públic un munt de vegades. És magnífic. Però l'extrema dreta que avança imparable a tot Europa ens porta cap a les tenebres del fanatisme religiós.

Que consti: crec que la gent s'ha de poder manifestar per tot allò en què creu. Però és un fet significatiu que sigui contra la poesia. Em pensava que ho havíem superat, que Europa era laica, que la poesia ha esdevingut no sols una bella i cursi manifestació de sentiments endreçats i superficials, sinó un clam. Com els crancs, anem endarrere.

Torna la Inquisició? L'Índex, encara vigent, amb què l'Església estigmatizava els autors que no combregaven amb les escolàstiques tesis oficials.

Fa estremir pensar-ho. Veges quin món deixarem als nostres néts!

Acaba de morir un savi: Umberto Eco, que a més de les seves novel·les té els llibres més intel·ligents sobre la semiòtica. És curiós: en la famosíssima novel·la El nom de la rosa, Eco denuncia una forma de pensar i unes convencions que perpetuïn un poder inexpugnable. En la recerca del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil, a càrrec del frare Guillem de Baskerville, aquest fracassa. Una obra censuradíssima i desapareguda perquè és riallera i fins i tot còmica.

També ha mort Muriel Casals, una dona disposada a anar cap endavant i no cap endarrere. La seva mort ha posat de manifest múltiples i nombroses adhesions, institucionals i populars. I és que el poble català encara té un projecte. I uns fanàtics que increpen la Dolors Miquel. El dia que els fanàtics siguin majoritaris (mireu amb tremolor de cames què està passant a l'Estat francès) tornarà la xenofòbia i les actuals migracions condemnades. El mateix Eco havia fet una lúcida denúncia de la por a l'altre, quan Europa (i no cal dir Amèrica) és fruit de migracions continuades.

Dolors Miquel: tots els qui t'admirem estem al teu costat.