L'Espanya ètnica

Com que, qui mal fa, mal pensa, Espanya aplica als altres els seus punts de vista, actituds i hàbits. Sorprèn amb quina simplicitat de plantejaments es veuen amb cor de desacreditar els que no són ells, en aquest cas, nosaltres, amb un enfilall de tòpics nacionalistes, tronats i fora de lloc. Fora de lloc, llevat d'Espanya, clar. En ben pocs dies s'han produït dos episodis que ho reprodueixen, amb una perfecció de manual. D'una banda, la reacció racial al discurs al Congrés dels Diputats de Gabriel Rufián (ERC) i de l'altra les al·lusions indirectes, o no tant, a l'interès de Pepe Álvarez per a dirigir la UGT a nivell estatal. Les xarxes socials han recollit opinions de ciutadans espanyols davant d'aquesta doble situació, basades tan sols en l'origen de dos protagonistes tan diferents, units, però, per la seva condició de catalans. El que crida més l'atenció no és la reacció primitiva, irada, estomacal, de molts ciutadans anònims, a cops amagant l'insult rere un pseudònim, el nivell cultural, intel·lectual i democràtic dels quals no és conegut, per bé que s'intueixi, sinó l'expressada per persones de qui caldria esperar una altra alçada en tots els àmbits. Em refereixo, en aquest cas, a noms coneguts de la literatura, el sindicalisme, la política o el periodisme espanyols.

Mentre ningú, aquí, no reivindica bastir murs que separin el territori de Catalunya del d'Espanya, però tothom ha vist les filferrades aixecades a Melilla, són ells que ens acusen a nosaltres, paradoxalment, de voler alçar murs. I encara que sigui impossible de trobar ni una sola manifestació en aquest sentit en boca de cap dirigent català, de qualsevol nivell o estament, ells ens ho atribueixen impúdicament, mentint i sabent-ho. I el mateix podríem dir de l'enfilall d'improperis per la pretesa marginació de l'espanyol a Catalunya, falsedat que es desmunta tot d'una, simplement mirant la cartellera del cinema, plantant-se davant d'un quiosc o posant els peus en un jutjat. Tant se val, doncs, la veritat, perquè només els importa l'impacte social de la mentida.

Potser el que els fa més mal de pair és el caràcter no ètnic, a diferència del seu, del nostre projecte nacional. Un cop i un altre, els seus plantejaments ètnics els duen a reivindicar l'espanyolitat dels García, els Martínez o els Rodríguez, donant per descomptat la catalanitat de tots els que es diuen Montellà, Rossell o Pedrerol. S'equivoquen, de mig a mig, intentant separar la societat catalana pels cognoms, sobretot perquè l'adscripció a un projecte alliberador de país no depèn dels cognoms (Milans del Bosch?), el lloc de naixença (Jaume I, Guimerà, Pep Ventura?) o la llengua parlada en la intimitat (Aznar?), sinó, exclusivament, de la voluntat de cadascú de ser allò que vulgui ser ell i no els seus avantpassats. I, sovint, de ser simultàniament més d'una cosa, perquè la identitat personal cadascú se la sap i tothom té la seva. Aquest punt és crucial per entendre el moment actual i explicar per què milions de persones d'orígens diversos, colors de pell variats, vestits amb colors desiguals, amb cognoms diferents i llengües familiars distintes, han omplert carrers i urnes a favor de la independència nacional. Ho han fet no reivindicant una identitat única, uniforme, estàtica, sinó una mateixa sobirania col·lectiva. La qüestió no és quin nivell de puresa autòctona determina la identitat dels catalans, sinó com aquests decideixen de quina forma volen viure i construir el seu futur, tot rebutjant que uns altres ho facin per ells, indicant-los, a cop de sentència o de llei, el que han de fer.

La identitat dels catalans no la fa la sang dels avantpassats, sinó la capacitat d'atracció del lloc on vius i on aspires a construir un somni de llibertat i benestar per als teus, encara que aquest no coincideixi amb la terra d'on procedeixen els teus familiars. Aquesta és la clau de volta de la nostra idea de nació civil, democràtica, d'adhesió voluntària i no pas ètnica, excloent o obligatòria. Es tracta d'un altre model, capaç d'alimentar, permanentment, una nació diferenciada que no és feta només de la història heretada, les tradicions rebudes o els sentiments ancestrals, sinó també de les noves aportacions positives, dutes pels nouvinguts, que, amb les anteriors, van dissenyant una nova fesomia col·lectiva i que passaran a ser, imperceptiblement, també catalanes. Enlloc més d'Europa es viu un procés així, que no és sols el desig futur d'un estat lliure, sinó la realitat present d'anar construint una societat integradora, on tothom pot cabre-hi si ho vol. I d'expressar l'opinió, lliurement, se'n diu democràcia i defensar-ho pacíficament, convivència. És evident, doncs, que això no és Espanya.