Ben aviat

Tinc el sa cos­tum de tro­bar-me un cop al mes amb una colla de gent que sap molt més que jo de la majo­ria de coses. En aques­tes tro­ba­des es parla força d'eco­no­mia i, és clar, de política, perquè les dues coses van molt lli­ga­des, per bé o per mal. Però, així en gene­ral, es parla de cap a on va el món. Com va, qui més qui menys ja ho veu, fins i tot jo, que sóc dels que cre­uen que no va gaire bé. Però ara això no ve al cas, entre altres coses perquè ja ho comen­tem sovint, aquí.

M'interessa més par­lar-los de coses que van sor­tir en l'última tro­bada. Par­tint de la idea que des del món de la política es pla­ni­fica molt menys el futur que des del món de l'eco­no­mia, van sor­tir apor­ta­ci­ons interes­sants. La pri­mera era pre­ci­sa­ment aquesta. Que la política, en gene­ral, s'ocupa, o fa veure que s'ocupa, molt més del curt ter­mini que del llarg ter­mini. De les supo­sa­des neces­si­tats peremptòries, però no de cap a on hem d'evo­lu­ci­o­nar com a soci­e­tat. Algú va dir, i crec que té raó, que la feina de gestió que fan els polítics es faria igual­ment si estigués en mans tan sols de fun­ci­o­na­ris, per no dir d'uns autòmats. I va posar l'exem­ple de Bèlgica, que va estar més d'un any sense govern, per no posar-ne de més pro­pers. La reflexió es com­pleta amb la idea que el que hauríem d'espe­rar dels polítics seria que mar­ques­sin objec­tius col·lec­tius a mitjà i llarg ter­mini i que pilo­tes­sin les trans­for­ma­ci­ons necessàries per avançar cap a aques­tes pro­jec­ci­ons i objec­tius. Els gover­nants, però, majo­ritària­ment estan tan embo­li­cats amb l'objec­tiu de gua­nyar les elec­ci­ons següents que ni volen ni poden aixe­car el vol rasant de la política.

I la reflexió con­ti­nua. El món de l'eco­no­mia, les empre­ses fona­men­tal­ment, en canvi, sí que fan pro­jec­ci­ons cap al futur. Els interessa saber cap a on va el món, encara que només sigui per interès propi. Com el model de soci­e­tat futur pot influir en les seves empre­ses i com els models pro­duc­tius evo­lu­ci­o­nen i deter­mi­nen com poden ser les soci­e­tats futu­res.

Són qüesti­ons que trac­ten pen­sa­dors com ara Zyg­munt Bau­man i Jeremy Rifkin. I que els meus amics em van tra­duir al meu nivell. Anem cap a una soci­e­tat que encara serà molt més tec­nològica del que ja és ara. La robo­tit­zació dels pro­ces­sos pro­duc­tius farà que, ben aviat, aug­menti la pro­duc­ti­vi­tat però també que cal­gui menys mà d'obra en mol­tes fei­nes. “Hi haurà menys gent que tindrà feina, però en gene­ral es viurà més bé”, va dir un. I un altre: “Els robots paga­ran el sub­sidi de la gent que no tre­ba­lli.” Suposo que és el que diu Rifkin: “La soci­e­tat serà menys mate­ri­a­lista.” O el que diu Bau­man: “Que l'ingrés de la soci­e­tat es divi­deixi perquè tot­hom sigui man­tin­gut amb vida.” A mi em fa pen­sar. No sé si els polítics hi estan pen­sant.