Opinió

Tribuna

Arqueologia industrial

“El litoral
del Barcelonès
és ric en restes
del passat industrial

És sabut que una de les imatges de
referència per a la gent del Barcelonès Nord encara al cel i reclama l'atenció: és la figura de les Tres Xemeneies, vora mar i prop de la desembocadura del Besòs, allà on Sant Adrià i Badalona fan frontera. Són força altes i potser no són esveltes, fins són pobres, des que es buidà gran part de l'interior, però formen part de la història d'un temps d'industrialització i tenen la calidesa humana de figurar en la crònica del moviment obrer de la comarca.

El litoral del Barcelonès és ric en restes del passat industrial i no és debades que el primer tren de la Península tingués el traç paral·lel al mar, unint Barcelona i Mataró, un dels principals conjunts productius del segle XIX, quan es jugà la Revolució Industrial a Catalunya. Al nord de la capital, Poblenou, Sant Adrià, Badalona i Montgat trenaren un conjunt de grans ingenis, fins que la zona arribà a ser coneguda com “la Manchester catalana”. Els barris obrers, a vegades amb una primera etapa de barraquisme, s'estengueren per la comarca i, després, els ateneus i els dos competidors ideològics, l'anarquisme i el comunisme. Niu de l'esquerra, la zona fou castigada pel franquisme, que fins s'atreví a convertir el Camp de la Bota en tribut de sang, on els assassinats legals complien la macabra escenografia. Però també fou allà on es formaren els nuclis de resistència antifranquista i on Manuel Fernández Márquez, l'abril del 1973, rebia el tret mortal d'un fusell en mans d'un agent vingut de Valladolid, durant les vagues de la Tèrmica.

A la Tèrmica del Besòs, el 1966, es començà a elevar l'estructura de les tres xemeneies, de dos cossos de noranta metres cadascuna i amb vint metres afegits quan el malestar dels pobles veïns –la revolta del “polvillo negro”– imposà la força de la protesta. La Tèrmica funcionà fins al 2007 i el 2010 es tancà definitivament la central. Endesa buidà la majoria de naus i l'interior de “les tres maries”, i només l'acció popular aconseguí que no es derroquessin les xemeneies. Com un monument a una història propera, calia salvar la imatge que,
finalment, ha estat reconeguda com a bé cultural d'interès local, després que un
referèndum ciutadà en demanava el salvament, amb un 82% de vots a favor. Enguany, un darrer intent d'Endesa d'enderrocar les xemeneies ha estat aturat.

Les tres xemeneies, junt amb el Pont del Petroli i uns edificis singulars que foren les grans fàbriques de la industrialització i ara malden per salvar-se, reconvertides en equipaments socioculturals, formen els rics referents d'un temps superat, potser perdut, que cal preservar en la memòria, com elements fonamentals d'un segle i mig de la nostra història col·lectiva. Arqueologia industrial i crònica d'una època.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.