Atzars

D'aquell joc infantil que consisteix a unir puntets numerats fins que n'emergeix una figura, el cèlebre Steve Jobs en va construir una metàfora sobre la configuració de la identitat de cadascú. En una conferència a Stanford, Steve Jobs va parlar de com –mirant enrere– havia anat identificant els puntets de la seva carrera professional, els moments crucials, i de com anant-los connectant n'emergia el perfil de la persona que era ell en aquell moment i el perquè. La vida, ja ho deia el filòsof, només s'entén mirant enrere..., però només es pot viure mirant endavant. Tant en la vida professional com en la personal tots sabem quins han estat els atzars decisius que han conformat la nostra personalitat. Aquestes eren les divagacions amb les quals avorria un amic durant una sobretaula. Estava a punt de canviar de tema perquè li detectava un inefable toc de melancolia al rostre, un senyal segur d'avorriment còsmic. Quan em començava a disculpar em va dir que no, que estava plenament interessat en el tema i que el que passava era que no podia treure's del cap els moments decisius de la seva vida... que podien haver estat i mai no foren. Pensava, em va dir, en un noi amb el qual van compartir els processos per entrar a la mateixa universitat, a Anglaterra. Es van caure bé immediatament. Tenien divuit anys i grans expectatives. A cap dels dos, però, el van admetre. Amb la decepció al damunt, van fer un últim trajecte junts. De cop, aquell noi li va dir: “Suposo que ja no ens tornarem a veure mai més.” Les tecnologies de la comunicació, fa quaranta anys, permetien perdre el contacte amb facilitat. En efecte, em diu ara l'home que tinc al davant, no el vaig veure mai més, però recordo perfectament aquella trobada casual i encara avui tinc la convicció que haguéssim estat amics per sempre. Els atzars determinants ho són tan si generen camins compartits com si dibuixen camins que es bifurquen. Dit això, fa un glop de cafè i, amb un somriure, fa escampar la melancolia.