Estimats enemics

Barça i Madrid. Fer­rari i Mcla­ren. Rajoy i Sánchez. Nord-core­ans i sud-core­ans. Demòcra­tes i repu­bli­cans. Tots són exem­ples de rivals històrics i per anto­nomàsia. Adver­sa­ris i ene­mics com també ho eren històrica­ment CiU i el PSC a la ciu­tat de Girona. Segur que recor­den Zoila Riera com­ba­tent un tot­po­derós govern amb majo­ria soci­a­lista, com Car­les Puig­de­mont entre el 2007 i el 2011 també com­bre­gava amb rodes de molí davant la ina­tu­ra­ble màquina de govern que supo­sa­ven els dis­set vots que suma­ven PSC, ERC i ICV-EUiA en un tri­par­tit que podia mirar amb pre­potència l'opo­sició. L'alter­na­tiva política del 2011 va girar les tor­nes, però després era l'ales­ho­res por­ta­veu, Pia Bosch, qui ento­mava o eme­tia les dia­tri­bes del govern de Puig­de­mont. Si tan sols fa uns mesos algú hagués gosat pre­dir una soci­o­vergència a la capi­tal inde­pen­den­tista per excel·lència l'hau­rien pres per un foras­se­nyat i foll visi­o­nari. Però demà aquesta ago­sa­rada visió es farà rea­li­tat. Dos rivals que sem­bla­ven eterns s'uni­ran per empènyer junts la ciu­tat de Girona. El relleu a l'alcal­dia amb la marxa de Puig­de­mont ha estat més acci­den­tat del que es podria pre­veure i la fórmula per situar-hi el número 19 no ha aca­bat fruc­ti­fi­cant. Un parell de mesos després i amb Albert Ballesta havent pagat injus­ta­ment els plats tren­cats, Madre­nas lidera el con­sis­tori i el govern, i per garan­tir-se l'esta­bi­li­tat ho farà amb l'única força, a banda de CiU, que ha gover­nat Girona des de la recu­pe­ració de la democràcia i ho va fer durant 32 anys. De la neces­si­tat n'han fet vir­tut. CiU neces­si­tava amb la marxa d'un líder com Puig­de­mont no per­dre empenta, men­tre que el PSC havia de superar ser la quarta força –encara que empa­tada amb ERC-MES i CUP– i el pacte l'ha tor­nat a fer ser actor pro­ta­go­nista de la ciu­tat de Girona. Ara Marta Madre­nas coman­darà la nau, i Sílvia Pane­que serà el segon de bord del con­sis­tori amb la missió clara d'avançar cap on vol anar Girona en la pro­pera dècada. Hi ha rep­tes que la ciu­tat ha d'assu­mir amb força, i neces­si­tarà sovint que més for­ces del ple s'hi afe­gei­xin. Unir dos rivals pot com­por­tar que en un moment o altre sor­gei­xin fric­ci­ons, però el diàleg haurà de tapar les vies d'aigua que puguin sor­tir. Ara ja ho saben, mirin els seus eterns rivals i pen­sin: “Esti­mat ene­mic.” Qui sap si demà s'hi uni­ran per tirar enda­vant.