Aeroports

La primera vegada que vaig agafar un avió ho vaig viure com una aventura absolutament excitant. La gent de la meua generació no agafàvem l'avió de xiquets, com passa ara que amb cinc anys ja has anat a l'altra punta del món. Aleshores l'avió tenia un punt de màgia. Jo ja havia fet els vint anys quan vaig passar per primer vegada el control de seguretat d'un aeroport i vaig experimentar aquella estranya sensació d'enlairar-te i veure com tot s'empetiteix.

Després he volat molt. Hi va haver un temps en què embarcar-me per un vol llarg era una festa. La nit abans em preparava els llibres i les coses que volia que m'acompanyaren durant aquelles hores en què no podies fer res més que estar tancat dins l'aparell. I arribava molt d'hora a l'aeroport. M'agradava passejar-m'hi i mirar les botigues. Encara m'agradava més fer una connexió. Tastar per uns minuts ràpids i apressats una ciutat que no coneixia, endevinar com era darrere els vidres…

Durant la major part de la meua vida anar a un aeroport, volar, era una festa. Crec que per a tothom. L'ocasió de les vacances, la família junta, neguitosa, esperant aquell avió que et portava a desconnectar. El pessigolleig que provoca sempre el trencament de la rutina. I tanmateix els aeroports han passat de sobte, per la violència, de ser uns espai d'il·lusió a ser un indret de temença.

Aquesta setmana li ha tocat a Brussel·les, l'aeroport on he estat més vegades després del de Barcelona. M'he sentit profundament trist i he entès que mai més el veuré igual. En veure les fotografies i els vídeos m'han colpit, enmig de
la runa, aquelles làmpades roges que m'agraden tant dels mostradors de Brussels Airlines, aquell cafè, que em va bé sempre que tinc pressa, la nova entrada, a mà esquerra, que estalvia aquella llarguíssima passejada que havíem de fer tots abans. I he entès que també m'han matat una mica més aquella antiga il·lusió, que era viatjar.