La mona de Pasqua

Avui és dilluns de Pasqua. Les persones sensates s'han quedat a casa i gaudeixen de la companyia dels coloms i les cotorres. Els insensats, que són majoria en aquest país, es troben el veí en una vall afganesa. Abans de la societat de l'opulència, la Pasqua era una altra cosa. La gent de poble i la de ciutat la celebraven al camp més pròxim. Sovint, una imitació de camp. Allà anaven, sobretot els més joves, a fer festa i a buscar emparellar-se. Per això, pasqüer o pasqüera, d'on poua records aquest cronista, que és València, són sinònims de joves amb les hormones alegrement alterades. És primavera! I què feien al camp? Botaven la corda, ballaven la tarara, una dansa barroca adoptada pel poble, i envolaven el catxirulo o la milotxa, segons els llocs, que són les denominacions autòctones de l'insípid estel. Vet ací una estrofa de la tarara que pot donar una idea de tot plegat: “El dia de Pasqua Pepito plorava perquè el catxirulo no se li empinava.” Tot sempre adobat amb segons significats d'una maldat inofensiva. I menjaven: la llonganissa de Pasqua o d'Aragó –prima, oliosa i saborosa–, la coca, coca bova o coca d'aire. Coneguda a València també amb el nom castellà de panquemao. I l'ou dur pintat de colors! Amb la coca i l'ou les mares o les àvies muntaven la mona. La mona de debò no és de xocolata, atenció! Aquest és el pitjor sacrilegi que aguanta la Pasqua actual. Les mones de xocolata són el senyal més descarat de la fi d'un món perdut. L'expressió màxima de la nostra idiotesa.