Un emprenedor

Volen moti­var nois i noies perquè optin a ser empre­ne­dors. Mai és de massa que s'aporti conei­xe­ment i experiències a una joven­tut deso­ri­en­tada sobre el seu futur. Però els empre­ne­dors, en certa manera,
no es for­men a les aules, sinó que
és l'obser­vació del seu entorn, i les ganes d'obrir-se camí com sigui, el que els motiva. Un títol que no es gua­nya en els exàmens, sinó arre­man­gant-se i posant-se a la feina, començant per les més humils, i amb les eines que troba a mà. Només que s'inda­gui sobre els orígens dels empre­sa­ris de la demar­cació giro­nina hom troba que la majo­ria tenen un ori­gen humil, gai­rebé sem­pre moti­vats per la cons­ta­tació que els pares no havien pogut fer gaire res per millo­rar la seva vida –en temps de post­guerra–, i que era impres­cin­di­ble aixe­car el cap i tro­bar camins nous per obrir-se pas.

Avui donem el dar­rer adéu a Joan Bosch Roura, que era un exem­plar d'aquesta rara espècie. A casa seva eren de pagès –l'avi Felix s'hi havia dedi­cat sem­pre– i ell no era l'hereu, així que tocava espa­vi­lar-se. Tenia l'oncle Roura que ocu­pava una parada de menuts a la plaça. Allà va anar a aju­dar-lo, i d'entrada es va fer talls als dits més d'una vegada, però va apren­dre a fer anar el gani­vet, eina que li ser­vi­ria per ense­nyar després a d'altres, alhora que va enten­dre la neces­si­tat d'aixe­car-se aviat per tenir el gènere a punt en el moment que s'obria la plaça.

De la parada al seu poble, Sant Dal­mai, on va mun­tar un obra­dor per ela­bo­rar pro­duc­tes car­nis en una casa vella que no reu­nia ni les mínimes con­di­ci­ons exi­gi­bles per a aque­lla acti­vi­tat. No tenia mot­llos per fer per­nil, però els va inven­tar amb forma rodona que no en neces­si­ta­ven. No tenia asse­ca­dor, i va optar pel gènere cuit... Amb els anys va aixe­car una gran fàbrica enmig dels camps, i la va eixam­plar man­tes vega­des.

Un dia va obser­var que els fabri­cants mun­ta­ven dele­ga­ci­ons per tota la Península per tal de ven­dre el que produïen. En Joan va enten­dre que no era una idea prou ope­ra­tiva: calia mun­tar exclu­si­ves que ven­gues­sin gènere de casa seva però també d'altres fàbri­ques, perquè el res­pon­sa­ble de cada comer­cial havia d'ofe­rir tot un assor­ti­ment de pro­duc­tes, i no pas d'una sola pro­cedència, per crear mer­cat; però que era impres­cin­di­ble –per damunt de tot– esti­mu­lar gent fidel que l'aju­des­sin, colze a colze, gua­nyant-se la vida en funció dels resul­tats obtin­guts.

Aquest segu­ra­ment ha estat el seu més gran encert: aple­gar un estol de col·labo­ra­dors que han seguit fidels a la per­sona i a la marca, al llarg de mol­tes dècades.

Obert a altres camps de l'acti­vi­tat econòmica, sem­pre va implan­tar aquests cri­te­ris, i se'n va sor­tir prou bé, quan va tro­bar per­so­nes lle­ials que li van voler fer cas.