Els carrers

Recordo molt bé el resultat del canvi d'un nom de carrer del meu poble. Feia pocs dies que oficialment s'havia deixat de dir 5 de Febrer –el dia que els franquistes van ocupar el lloc on encara visc– per 6 d'Octubre de 1869– el dia que els del meu poble i els d'altres pobles del Baix Empordà van proclamar la República Federal amb un resultat que no cal que els comenti. Sentint què diuen en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias o en Rivera ja en fan prou. Recordo que hi havia una parella davant de la placa que feia uns dies havien posat en aquell carrer. Miraven la placa, miraven l'adreça que duien apuntada, i era com si algú els hagués girat els fulls del calendari. Fa mesos que llegim o que sentim a dir que l'Ajuntament de Barcelona –com també els de molts altres llocs– vol canviar alguns noms de carrer. A Barcelona, bàsicament, l'Ajuntament voldria treure els últims noms franquistes que encara hi queden. Aquells que van sobreviure a la gran esporgada, per entendre'ns. Seria el moment de dedicar un carrer a les peixateres, en homenatge a Fèlix de Azua. A vegades, però el problema comença no tant quan es diu el nom que es vol treure, sinó el que es vol posar. D'altres, quan els veïns –o una part– diuen que ja els va bé el nom que hi havia. I encara d'altres, quan algú de l'Ajuntament se sincera i ens diu que, si ni tan sols no canvien els noms d'alguns carrers, en què volem que es noti que han guanyat els que volien canviar-ho tot? És com si haguéssim passat del “venim per canviar-ho tot” al “deixeu-nos canviar algunes plaques”. Això sí, amb la participació de tothom. I ben entès, no pas totes.