Meditacions mundanes

Xerrameca. Encara ara, a aquestes altures de la comèdia madrilenya, hem de sentir dir als cretins habituals pels mitjans de comunicació també habituals que, en les passades eleccions del 20 de desembre, la societat espanyola va donar un missatge clar a favor dels pactes. Perdoni, com diu? Quin missatge? Tothom va votar el que va voler. L'únic missatge que es va donar és el resultat clar de cada un dels partits. Si no poden governar no és pas un problema del votant que s'ha manifestat per l'opció que més li venia de gust. De fet, la majoria de votants considera algun dels pactes que es perfilen com a antinaturals, i en resultarà, indubtablement, el càstig per a alguna opció política o potser per a totes. Per tant, prou de dir que la societat està a favor dels pactes. Com a molt, diguem que la societat espanyola està fragmentada políticament. I prou. La resta són especulacions per omplir hores de ràdio i televisió o pàgines de diaris normals, o sigui, els de paper. Els altres, els digitals, només són la fascinació esnob cap a un producte on treballa gent mal pagada i que sol tenir un resultat lleig, poc o gens contrastat i, sovint, dolent.

Gossos. Un cop fetes ses necessitats, veig una senyora que torca amb un bocí de paper els darreres d'un dels seus dos gossos, el qual remuga inconformista. Em pregunto si aquesta bona dona faria el mateix amb els pares propis i d'edat provecta o altres familiars necessitats d'atencions semblants, o bé, com sol passar, els desaria en alguna residència perquè un altre fes allò que ella fa diligentment a un dels seus gossets. La fal·lera actual per tenir un ca de companyia només és l'efecte visible d'una degeneració humana. Hem claudicat de tenir paciència i comprensió envers els nostres semblants i ens estimem més la companyia d'un animal de quatre potes, tot confonent aquesta seva obedient i submisa fidelitat instintiva amb amor incondicional. Moltes dones divorciades han canviat la parella per un gos. I el que és més preocupant: li han posat el nom del seu ex.

Feminisme resclosit. No em puc treure del cap la imatge d'una bona dona que, en ser preguntada a la televisió fa cosa de tres mesos sobre què pensava del govern Puigdemont, la primera i pràcticament única valoració va ser: “No hi ha paritat.” No vaig patir un ictus perquè Déu Pare no ho va voler. Que fossin les persones adequades per al càrrec es veu que era quelcom secundari o terciari. Per aquesta tertuliana d'idees fixes, cinc de tretze no és prou paritari. Potser sis o set hauria estat més enraonat. Quan el feminisme està a un pas de l'estupidesa deixa de fer un favor als drets de les dones i comença a ser un perjudici social.

Un president d'un conegut club de bàsquet català va haver de fer mans i mànigues per poder posar una dona a la junta gestora, perquè totes les dones relacionades amb l'esport del seu voltant no en volien saber res. Això sí, tot just ell va arribar a la presidència, tot de fèmines li retreien: “Ves si no ficaràs cap dona a la junta!” Els partits polítics haurien d'explicar sense embuts com han de forçar les coses ficant dones que ningú no voldria tenir per parentes en llocs clau de les seves llistes perquè resulta que no tenen prou senyores afiliades. Si hi ha poques dones en la política o en els esports, podria ser que fos perquè no els interessa? Forçant la màquina no s'aconsegueix la igualtat de drets. Per cert, no es parla mai de la igualtat de deures i d'obligacions, potser perquè és desagradós i no es pot dir que una dona pot arribar a ser tan o més inútil que un home.

Bocins d'història. El dissabte 15 de setembre del 1923, dos dies després del cop d'estat de Primo de Rivera, un grup de joves eufòrics enarborant una bandera espanyola es va concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona per manifestar la seva adhesió al nou règim i reclamar-li que apliqués una
política decidida contra el separatisme català.

No han passat ni cent anys quan un altre grup de gent, majoritàriament no tan jove, però amb el mateix tarannà, enarborant banderes espanyoles i, fins i tot, més d'una de catalana –per tant, alguna cosa hem guanyat– s'han concentrat el 12 d'octubre del 2014 i el 2015 a la mateixa plaça de Catalunya per manifestar la seva adhesió a “una, grande y libre” tot cridant eslògans molt ben rumiats: “Que arda, que arda, la bandera estelada” o bé “Artur Mas, cámara de gas”. Passen els anys, però els costums romanen. Malgrat tot, per molt que triïn una plaça que porta el nom de Catalunya, la seva catalanitat és tan elevada com el meu sentiment marcià.