En mala hora lluna plena

Diuen que la lluna plena crida la mort. Deu ser que quan la nit és més neta fa menys basarda emprendre el camí angost a no se sap ben bé cap a on, de la mà de la gran dama negra. Sembla absurd, però és un fet que l'influx de l'última gran lluna blanca ha estat, malauradament, prolífer. Sota la seva empara, mossèn Ballarín va voler apagar l'últim cigar havà i Johan Cruyff va decidir que havia arribat l'hora d'anar a fer costat a les estrelles de veritat.

Allunyada dels focus que donen notorietat, però sota el mateix clar de lluna, en plena Setmana Santa, va decidir també emprendre viatge Isabel Noves. Firaire de professió, la Isabel va transitar per aquest món amb la bandera de la dignitat i la justícia com a lema que va guiar sempre la seva decidida acció en defensa dels companys de professió a través d'una associació gremial que ella mateixa va crear.

Quan ningú no s'hi atrevia, va ser la Isabel qui es va alçar contra l'intocable Francisco García Prieto per denunciar les pràctiques il·legals i obscures en la gestió de la Fira d'Abril de Catalunya. És en bona part gràcies a la seva decidida acció que aquelles maneres de patriarca mafiós avui són objecte d'una investigació judicial. La lluita d'Isabel en defensa del sector del cotó de sucre i la muntanya russa va anar més enllà i un dels seus cavalls de batalla va ser la reclamació als polítics d'una llei per donar aixopluc als firaires –una gent que de sempre han viscut a la intempèrie, no només física sinó també legal– i protegir-los de futurs García Prieto. Però la seva lluna plena li ha arribat sense poder veure feta realitat aquesta reivindicació.

Perquè la mort sempre arriba puntual a la cita, però la política mai.