Cent setmanes

Els supo­sem conei­xe­dors que el dia 5 de desem­bre del 2013 es va come­tre un homi­cidi a Bla­nes que va can­viar la vida a mossèn Jaume Rei­xach, rec­tor de Riells, tot i que en cap moment se li hagi impu­tat la mes mínima relació amb el crim. El bisbe, però, el va cas­ti­gar, fent cas del que va decla­rar l'autor de l'agressió, fora­gi­tant-lo de la seva parròquia de Riells, i impo­sant-li silenci en els mit­jans de difusió. El pati­ment moral i mate­rial de mossèn Rei­xach ha estat gran des de fa dos anys i mig. Alguna gent ha pre­fe­rit no pro­nun­ciar-se... o ha fet el dis­tret.

Però “Els amics de Jaume Rei­xach”, pro­vi­nents en majo­ria de la seva parròquia, no l'han dei­xat aban­do­nat, i tenen cura de pro­cu­rar auxi­liar-lo, i de difon­dre via Inter­net els arti­cles que escriu, i que els dia­ris no publi­quen. Set­ma­nal­ment, Rei­xach escriu. Humil­ment em cal dir que em costa tro­bar en els seus cent escrits cap senyal d'hete­rodòxia o d'immo­ra­li­tat. Més aviat la seva fe és pla­nera com ho era la de mossèn Cinto Ver­da­guer: basada en uns con­cep­tes ele­men­tals i fer­vo­ro­sos de les figu­res de l'Evan­geli: Jesús, Maria, els apòstols, la Creu, la soli­da­ri­tat humana, l'amor... Allò que va ense­nyar tants anys men­tre va ser direc­tor al Collell, i a tants alum­nes, ho con­serva intacte!

Cent set­ma­nes fa que escriu d'aquesta manera. I per recor­dar-ho ha tramès uns dístics que són tot un poema. En trans­cri­vim uns quants:

“Esti­maràs els pobres/ no amb parau­les sinó amb obres.” “L'orgull és propi del ruc:/ algú sense suc ni bruc.” “Un arbre de bona fusta/ no fa la creu menys injusta.” “Els jerar­ques reli­gi­o­sos/ solen ser els més vani­to­sos.” “El destí de la huma­ni­tat/ és llui­tar per la lli­ber­tat.” “Ningú viu per a ell mateix/ sigui home, ocell o peix.” “Qui con­fia en la victòria/ lle­geixi lli­bres d'història.” “Les coses que més desit­ges/ no les dei­xis mai a mit­ges.” “Ni som dòcils com ove­lles,/ ni ful­gu­rants com estre­lles.” “La per­sona que mur­mura/ és igual que un gos d'atura.” “Dar­rere del llamp ve el tro/ i això és el calum­ni­a­dor.” “La Balan­guera mis­te­ri­osa/ ni patri­o­tera, ni pre­ten­si­osa.” “Se'n va anar quan era clar/ i així i tot va enso­pe­gar.” “Apre­nent dels enso­pecs/ es fan homes els mar­recs.” “Des de la mort del fillol/ el meu amic és el dol...”

Temps abans havia escrit: “Amor: vet ací el secret. L'amor és l'única llei. Hem d'esti­mar perquè hi hagi justícia, i la bon­dat sigui patri­moni comú. No esti­mem perquè les coses són jus­tes, sinó perquè ho puguin ser... Sense amor no hi ha bon­dat. El valor de totes les coses prové del nos­tre desig. És doncs l'amor que fa bones les coses i bona la vida. Esti­mar, final­ment, és fer el bé. I el bé sem­pre està per fer.”

Qui ha estat el net de pecat que li ha tirat la pri­mera pedra...?