Monarques

Monarquia etimològicament vol dir govern o autoritat d'una sola persona. En principi, un rei és un manaire absolut. Les monarquies van existir des de l'Edat Antiga, i les absolutes en foren el model extrem: corones dures, amb més o menys crueltat, generalment sense dissimular-la.

Amb el pas del temps, d'aquella institució que havia persistit durant tants de segles, se'n va tamisar el paper del rei, fent-lo regnar però no governar: les funcions de legislar passaren a un Parlament i les de govern immediat, a un primer ministre i el seu gabinet. Ens valem dels tres poders, legislatiu, judicial i executiu. Els monarques, en el dia a dia parlamentari, tenen avui el paper de sancionar les lleis aprovades pels parlaments elegits pel poble i presidir cerimònies. És clarament fora de lloc que un monarca traci les línies de la política o intervingui en querelles de poder entre partits. El rei o reina del Regne Unit no obre la boca en qüestions polítiques. Algun rei de més al sud ho ha fet darrerament i ha deixat astorat tothom.

El rei no l'elegeix el poble. I en una atmosfera democràtica, aquesta anomalia fa de mal pair, no encaixa bé. Per això, en el panorama dels països desenvolupats, queden sols algunes monarquies al vell continent, la nostra Europa, precisament perquè és vella. Cada vegada més les monarquies reculen, es mantenen com rocs incrustats en l'argila del cos social. Poden ser respectables els membres reials només si són modèlics en l'exemple de dignitat i consistència moral. Queden com a símbols residual, i es mantenen en decadent equilibri, un equilibri que malgrat tot no durarà sempre. La monarquia és un sistema antiquat i l'evolucionat cos social valora avui més les realitats del progrés dia a dia tripulat pels que ha escollit a les urnes, que no pas els símbols i les decoracions.

Darrerament diversos reis i reines o bé han fet personalment fallida en aspectes ètics, o membres de la família han comès atzagaiades, desviacions o barrabassades, purament i simplement. No poden sorprendre's, doncs, si veuen que la gent els gira l'esquena, fa manifestacions en contra i els caricaturistes de premsa i guionistes de televisió aprofiten el pastís ofert.

Entre nosaltres, a molts els semblava que això de la monarquia era un mal menor, perquè es veia com una peça sòlida al cim del país, que no el deixava trontollar. Ara, a la vista del que passa en moltes famílies reials, s'han desenganyat i passen a engruixir les files dels pro republicans o simplement demanen que desaparegui d'una vegada un estol de persones amb força defectes, que han perdut representativitat després de quedar contaminats d'irregularitats i ja no poden ser model de ningú quan ells mateixos han caigut en descrèdit. Ningú no ha de compadir-los, són persones que saben el que fan i si van fer maleses era perquè confiaven que l'excepcionalitat del seu rang els deslliuraria de cap investigació. Un monarca és persona superaforada, ves per on.

És clar que sempre existeix un nucli, generalment conservador, que advoca per la continuïtat de la monarquia; tendències així poden existir en qualsevol sistema, es tractaria d'un partit més, monàrquic, i ja es veuria si mai aconseguiria prou vots per imposar-se.

Entre nosaltres creix la desafecció envers la casa reial i és per a molts inexplicable que no es produeixi la formació de partits i agrupacions de signe republicà. Arribat el moment, un referèndum podria clarificar les coses. Pensem que règims de característiques molt sòlides s'han desfet en un instant: Gorbatxov amb un cop de ploma liquidà l'URSS i unes eleccions només municipals el 1931 van portar a l'exili el rei Alfons XIII, rei d'Espanya. Costa d'entendre que en un sistema parlamentari, i més si darrerament a l'Estat s'ha produït la creació de nous partits, no n'hi hagi cap que porti les sigles republicanes declaradament, excepte la històrica Esquerra Republicana de Catalunya. Com si el fet de l'existència de la corona barrés el pas a cap partit que aspirés a obtenir prou empenta per arribar, ampliant el nombre de votants del seu programa, a plantejar un referèndum sobre monarquia o república. Cal, finalment, recordar quines pintoresques circumstàncies van portar l'actual monarquia a instal·lar-se a Madrid: un dictador, il·luminat segons ell mateix pel mateix Déu, instaura la monarquia. Tassa i mitja. Sort que nosaltres, a Catalunya, passem de la jugada.