El Sí del no-sant

Barceloní dels anys 40, cada 23 d'abril, de matinada –abans d'anar a classe al meu col·le–, travessàvem Barcelona fins a la parròquia de Sant Felip Neri, on cantaven els goigs de Sant Jordi. Oficialment, era el día del libro, en record de Miguel de Cervantes que, com Shakespeare, havia mort un altre 23-A. Puc dir que aquell acte, en horaris tan extravagants, va ser sempre, per als grans de casa, com una proposta iniciàtica per a no sabíem ben bé què. Anys a venir, i com a membre d'una comissió informal, quan els savis preparaven a Sau el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, vaig participar activament en un debat sobre quin dia havia de ser declarat festa nacional de Catalunya. Pugna entre l'11-S i el 23-A. Els que treballàvem en el món editorial vàrem ser bel·ligerants a favor de l'11-S. Dèiem: si el 23-A, ja en temps de primavera, tothom feia festa, ¿qui no ho aprofitaria per anar a l'apartament de la costa o al Montseny? ¿Qui quedaria al cor de la ciutat per comprar llibres i roses i per viure aquest xup-xup que tant enyoro d'ençà que visc a Madrid?

M'agrada recordar que sant Jordi no és ni sant; que va néixer a Diòspolis i que va morir a Nicomèdia; que la llegenda li atribueix una gesta, ben equívoca, com la de matar un drac, l'únic ésser que pencava al seu país, perquè tenia el mal costum de cruspir-se princeses. Tant se val: sant Jordi, el no-sant, es va fer català. No sé ni si té papers en regla... però sí, sí que ens l'estimem.