La Vella Rugalla

La Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se'n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s'activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d'aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l'existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.

Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s'alça dalt d'un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l'Alta Ribagorça. L'historiador medievalista Pau Castell s'hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l'edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m'hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que ens deixéssim tocar per ella.”

No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l'Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l'antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l'altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d'una majoria de catalans a la foguera de l'immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.