Burros que van a cavall

Cada vegada que la justícia enxampa algun pinxo em faig la mateixa pregunta. I els calés que ha estafat, robat, distret, evadit o amagat, els tornarà? Pel que veig és una qüestió retòrica. Coincidint amb la nova detenció d'en Mario Conde, les televisions han ofert imatges del dret i del revés de la seva fabulosa casa al barri més car de Madrid. Càmeres de vigilància exterior, tanques inaccessibles, dos o tres pisos... una mansió digna de tot un senyor. Paral·lelament, també s'ha sabut que l'exbanquer gaudeix d'altres propietats a més d'una nòmina d'empleats on no hi falta ni el xofer i ni el guarda. Tot a nom d'altres i la justícia no li pot reclamar res més. Per això, només ha tornat cinc milions de vint-i-dos que va deixar de forat a Banesto. I mentrestant, els accionistes enxampats han perdut fins la camisa i l'administració hi va enterrar 200.000 milions de diner públic.

L'exprohom Felix Millet també viu com un reietó a la seva mansió de 620 metres quadrats a l'Ametlla del Vallès. Per més escarni, és una casa que va reformar gràcies al saqueig del Palau de la Música. Envoltat de bosc, fa set anys que espera que el jutge el cridi per passar comptes, però de moment va tirant i qui dies passa, any empeny. I els damnificats, públics i privats, espera que esperaràs.

No sóc tan innocent per no saber que els entramats societaris, les empreses pantalles o els paradisos fiscals són el teló darrere del qual s'amaguen aquests sàtrapes per no haver de fer front a les seves responsabilitats. En una paraula, són tan hàbils que viuen com reis però legalment són pobres com rates. Aquesta quadratura del cercle només és possible perquè, com deia el meu padrí en pau descansi, mentre hi hagi burros els savis aniran a cavall.