La fama

Entre els diferents avantatges de no ser famós hi ha el fet que, com que els desconeguts no acostumen a dir el nostre nom, no correm tant el perill que la gent s'equivoqui i ens bategi cada vegada que ens cita. Penso ara en la Svetlana Alexievich. Demà, que és Sant Jordi, segur que hi haurà lectors que voldran comprar un llibre seu. Entre l'allau de gent i de novetats editorials exposades, serà difícil que el trobin. Segur també que, més d'un i més de deu cops, l'Alexievich es convertirà, doncs, en: “No en tenen cap de la russa aquella que ha guanyat l'últim premi Nobel?” No és russa, sinó bielorussa, però, pel cas, malauradament és quasi el mateix, perquè, per poc preparat que estigui el llibreter o el treballador eventual que hagin llogat per estar a l'altura del gran dia, entendrà de seguida de qui li parlen i quin és el llibre que volen. No ens enganyem, doncs tampoc, demà la paraula Nobel identificarà més que el nom, de la mateixa manera que molts dels escriptors que encapçalaran el rànquing de vendes, més que pel nom o, naturalment, pel que hagin escrit, l'encapçalaran per les vegades que han sortit a la tele o a onsevulla que els puguin veure. Potser sigui també això el que expliqui que ara fa uns dies, a la nostra, una escriptora va cremar en públic un exemplar d'aquella constitució que molts pensem sincerament que és la constitució dels altres. Si hagués cremat un llibre seu ningú no n'hauria fet tant de cas. Això és bastant segur també. Però no ens hi amoïnem perquè, com tot el que val la pena, també els bons llibres s'acabaran imposant. Lentament, constantment, imparablement. Tal com deia aquell coi d'irlandès, com una onada damunt d'una roca deserta.