La parla oficial

No sé de cap nació que no tingui idioma, compartit amb d'altres o no, llevat que sigui una nació de muts. En canvi, són diverses les que tenen la sort de gaudir de més d'una llengua d'ús habitual. Partint de la base que una llengua constitueix primer un mitjà de comunicació que no pas una arma política, crec que el col·lectiu Koiné amb el cèlebre manifest ha fet un favor més aviat magre al procés independentista. Entre els signants en la demanda que el català sigui l'únic idioma oficial de Catalunya, curiosament hi ha dos personatges (un exdirigent polític sense rellevància i una guionista de serials televisius, candidata al Nobel quan el traslladin d'Estocolm a Picamoixons) que associem a un partit que mostra per totes les televisions un candidat independentista que sempre utilitza el castellà. La part més gruixuda del manifest és la que fa referència a la colonització, tirant per terra allò que és català qui viu i treballa a Catalunya. Els responsables s'han afanyat a desmentir-ho, a assegurar que se'ls ha mal interpretat quan els ha baixat un xàfec per totes bandes. Jo, com a partidari d'una Catalunya independent, puc estar en desacord (i fins i tot estar-hi radicalment en contra) de persones, manifestacions i posicions ideològiques que acostumen a fer-se en castellà. Ara bé, no tinc res en contra de cap idioma, sigui oficial, extraoficial o migpensionista. Tinc quatre fills que han estat escolaritzats en la immersió lingüística i els puc assegurar que no llegeixen Noces de sang, Cent anys de solitud ni Les cançons de bressol de la ceba; així com tampoc llegeixen La plaza del diamante, Incierta gloria ni La piel de bravo, per esmentar alguns exemples. Tenim la gran sort de poder conèixer sense dificultats dos idiomes. Aquests de Koiné, amb aquest manifest innecessari, fan exactament el mateix que la majoria de la premsa madrilenya, que rebaixa els idiomes a la condició d'armes pesades en un camp de batalla inexistent. Una nació independent on els seus habitants dominin sense dificultat dos idiomes ho considero molt avantatjós. Els polítics no hi són perquè ens diguin com hem de parlar, sinó per oficialitzar el que el temps i la gent ha convertit d'usual en normatiu. Voldria saber què pensen fer en el cas dels anglicismes que les noves tecnologies imposen en la utilització quotidiana de la llengua. Els catalanitzaran? Els prohibiran? Seran oficials Facebook, zapping o tablet?