Em sorprèn que els sorprengui

Fa uns anys –quinze, vint?–, el meu bon amic Josep Piera i jo havíem anat a parar a par­lar de política un cop repas­sa­des d'altres actu­a­li­tats, i ell em deia que a Cata­lu­nya l'estruc­tura del sis­tema era intrínse­ca­ment cor­recta, amb casos aïllats de cor­rupció, però que a València tot el sis­tema admi­nis­tra­tiu era un ens subs­tan­ci­al­ment cor­rupte, i que qui hi hagués al davant era irre­lle­vant. Ja ales­ho­res vaig expres­sar el meu escep­ti­cisme sobre aquest parer, que em sem­blava defor­mat per la seva posició dins d'una pers­pec­tiva geogràfica que, efec­ti­va­ment, pre­sen­tava, d'una banda, l'inici del car­na­val xoriçador faller i, de l'altra, l'avor­rida i insípida imatge del que ales­ho­res s'ano­me­nava oasi català.

Els qui de joves hem lle­git Fou­rier, Proud­hon, Baku­nin i les bio­gra­fies de Talley­rand i de Fouché, sense obli­dar les invec­ti­ves fun­da­ci­o­nals de Plató, Ciceró i Maquia­vel, no ens podem per­me­tre el luxe de dei­xar-nos sor­pren­dre per l'abast de cap irre­gu­la­ri­tat, començant per la impro­pi­e­tat con­cep­tual de dir-ne així. De mica en mica s'han anat des­fent els vels de Maia, i la dura rea­li­tat noumènica –si se'm per­met la dis­torsió– s'ha impo­sat. Pot­ser les mane­res a Cata­lu­nya eren una mica més poli­des (tam­poc gaire més), però el fons era el mateix: també aquí el sis­tema era –és– cor­rupte en si, i la raresa són els hones­tos, que sem­bla que també n'hi ha.

S'ha par­lat d'ita­li­a­nit­zació de la vida política, un tòpic a hores d'ara: Tan­gen­to­poli, la màfia, les caves del Vaticà… tant de bo ens ita­li­a­nitzéssim! Aquell país és prou con­sis­tent per resis­tir els embats de la inep­ti­tud i la cobdícia. Em per­meto accep­tar-me a mi mateix el cinisme –en l'accepció canònica del mot– de dir que cor­rupció entre­mig de Giotto, Bru­ne­lleschi, Mic­he­lan­gelo, Alberti, Palla­dio i Ber­nini me'n sem­bla menys, ai, el pai­satge urbà encara és de tot­hom. Quan aquí la cor­rupció liquida el sen­ti­ment col·lec­tiu, queda tan poca cosa que és com dir no res.

Dei­xem Itàlia. De mica en mica, com si l'encros­tis­sat de la façana anés caient per des­co­brir la rea­li­tat de l'obra de sota, han anat apa­rei­xent els casos que situen Cata­lu­nya i Espa­nya en el món de les misèries uni­ver­sals. La por­que­ria ha emer­git tan repar­tida, tan poc exclu­siva d'un esta­ment o un indret, que el sen­ti­ment de la població –“no n'hi ha un pam de net”, etc.– cada cop és menys exa­ge­ració i més rea­li­tat. Estal­vio al lec­tor la relació de noms que ja ha sen­tit fins a la nàusea. Aquest cro­nista no pretén estar per sobre de ningú ni de cap pulsió majo­ritària, però l'únic que li sorprèn és tanta sor­presa col·lec­tiva, tanta estri­pada de ves­ti­du­res, tant de “d'aquest no ho hauríem dit mai!” Què hi al·leguen els comen­ta­ris­tes? Indi­ferència?, ingenuïtat?, hipo­cre­sia?, estu­pi­desa?, afany de com­pli­ci­tat?, adu­lació?

No es tracta només d'il·lumi­na­ci­ons a través de lec­tu­res, tal com he ano­tat més amunt; pels comen­ta­ris dels que conei­xien el món de la política, tots sabíem fa anys qui s'hi movia amb l'interès per­so­nal en pri­mer terme; d'aquí a tras­pas­sar línies ver­me­lles, quan tot sem­bla tan imme­diat i tan fàcil, quan la impu­ni­tat sem­bla un fet de la natura com la flo­ració pri­ma­ve­ral o les marees oceàniques, hi va un tel de ceba que només els esco­llits per les dees dels alts prin­ci­pis morals són capaços de no tras­pas­sar.

Agreu­gen el cas fenòmens asso­ci­ats, de fet mani­fes­ta­ci­ons d'un únic fat glo­bal: que l'Estat és un ins­tru­ment pen­sat pels amos amb l'objecte de man­te­nir les seves prer­ro­ga­ti­ves i pro­pi­e­tats, i no dei­xen de ser ano­ma­lies els intents de rever­tir-lo al ser­vei del benes­tar de la majo­ria. Històrica­ment, és el drama de les esquer­res: que tard o d'hora aca­ben o des­truïdes o fago­ci­ta­des per les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons que pre­te­nien refor­mar. L'esquerra autèntica –no seré jo qui en digui extrema, perquè més extrem és robar–, l'anar­quisme, resulta utòpic per ina­pli­ca­ble en essència. Para­do­xes de la vida, dis­sol­dre l'Estat ja no és l'ideal anar­quista, sinó l'ultra­ca­pi­ta­lista. Per això les noves esquer­res ja no aspi­ren a dina­mi­tar-lo, sinó, rein­ci­dint en l'error, a ins­tal·lar-s'hi perquè passi a ser l'eina de cor­recció dels dese­qui­li­bris i de la dis­tri­bució equi­ta­tiva del béns.

Què fa l'amo entre­tant? Men­tre per­met que els emple­ats –els polítics– es fiquin la xava­lla a la but­xaca, inven­tar-se cri­sis com la del 2008, que no va ser mai tal, sinó la sac­se­jada ope­rada per ells matei­xos per obte­nir encara més diners, o pro­pi­e­tats, o poder, com s'ho esti­min més, tant hi fa quants ciu­ta­dans enviïn a la misèria o matin de gana. Polítics cor­rup­tes? I tant, però no és aquest el nucli de la qüestió.