Em sorprèn que els sorprengui

Fa uns anys –quinze, vint?–, el meu bon amic Josep Piera i jo havíem anat a parar a parlar de política un cop repassades d'altres actualitats, i ell em deia que a Catalunya l'estructura del sistema era intrínsecament correcta, amb casos aïllats de corrupció, però que a València tot el sistema administratiu era un ens substancialment corrupte, i que qui hi hagués al davant era irrellevant. Ja aleshores vaig expressar el meu escepticisme sobre aquest parer, que em semblava deformat per la seva posició dins d'una perspectiva geogràfica que, efectivament, presentava, d'una banda, l'inici del carnaval xoriçador faller i, de l'altra, l'avorrida i insípida imatge del que aleshores s'anomenava oasi català.

Els qui de joves hem llegit Fourier, Proudhon, Bakunin i les biografies de Talleyrand i de Fouché, sense oblidar les invectives fundacionals de Plató, Ciceró i Maquiavel, no ens podem permetre el luxe de deixar-nos sorprendre per l'abast de cap irregularitat, començant per la impropietat conceptual de dir-ne així. De mica en mica s'han anat desfent els vels de Maia, i la dura realitat noumènica –si se'm permet la distorsió– s'ha imposat. Potser les maneres a Catalunya eren una mica més polides (tampoc gaire més), però el fons era el mateix: també aquí el sistema era –és– corrupte en si, i la raresa són els honestos, que sembla que també n'hi ha.

S'ha parlat d'italianització de la vida política, un tòpic a hores d'ara: Tangentopoli, la màfia, les caves del Vaticà… tant de bo ens italianitzéssim! Aquell país és prou consistent per resistir els embats de la ineptitud i la cobdícia. Em permeto acceptar-me a mi mateix el cinisme –en l'accepció canònica del mot– de dir que corrupció entremig de Giotto, Brunelleschi, Michelangelo, Alberti, Palladio i Bernini me'n sembla menys, ai, el paisatge urbà encara és de tothom. Quan aquí la corrupció liquida el sentiment col·lectiu, queda tan poca cosa que és com dir no res.

Deixem Itàlia. De mica en mica, com si l'encrostissat de la façana anés caient per descobrir la realitat de l'obra de sota, han anat apareixent els casos que situen Catalunya i Espanya en el món de les misèries universals. La porqueria ha emergit tan repartida, tan poc exclusiva d'un estament o un indret, que el sentiment de la població –“no n'hi ha un pam de net”, etc.– cada cop és menys exageració i més realitat. Estalvio al lector la relació de noms que ja ha sentit fins a la nàusea. Aquest cronista no pretén estar per sobre de ningú ni de cap pulsió majoritària, però l'únic que li sorprèn és tanta sorpresa col·lectiva, tanta estripada de vestidures, tant de “d'aquest no ho hauríem dit mai!” Què hi al·leguen els comentaristes? Indiferència?, ingenuïtat?, hipocresia?, estupidesa?, afany de complicitat?, adulació?

No es tracta només d'il·luminacions a través de lectures, tal com he anotat més amunt; pels comentaris dels que coneixien el món de la política, tots sabíem fa anys qui s'hi movia amb l'interès personal en primer terme; d'aquí a traspassar línies vermelles, quan tot sembla tan immediat i tan fàcil, quan la impunitat sembla un fet de la natura com la floració primaveral o les marees oceàniques, hi va un tel de ceba que només els escollits per les dees dels alts principis morals són capaços de no traspassar.

Agreugen el cas fenòmens associats, de fet manifestacions d'un únic fat global: que l'Estat és un instrument pensat pels amos amb l'objecte de mantenir les seves prerrogatives i propietats, i no deixen de ser anomalies els intents de revertir-lo al servei del benestar de la majoria. Històricament, és el drama de les esquerres: que tard o d'hora acaben o destruïdes o fagocitades per les mateixes institucions que pretenien reformar. L'esquerra autèntica –no seré jo qui en digui extrema, perquè més extrem és robar–, l'anarquisme, resulta utòpic per inaplicable en essència. Paradoxes de la vida, dissoldre l'Estat ja no és l'ideal anarquista, sinó l'ultracapitalista. Per això les noves esquerres ja no aspiren a dinamitar-lo, sinó, reincidint en l'error, a instal·lar-s'hi perquè passi a ser l'eina de correcció dels desequilibris i de la distribució equitativa del béns.

Què fa l'amo entretant? Mentre permet que els empleats –els polítics– es fiquin la xavalla a la butxaca, inventar-se crisis com la del 2008, que no va ser mai tal, sinó la sacsejada operada per ells mateixos per obtenir encara més diners, o propietats, o poder, com s'ho estimin més, tant hi fa quants ciutadans enviïn a la misèria o matin de gana. Polítics corruptes? I tant, però no és aquest el nucli de la qüestió.