Bombolles

La crisi més llarga pas­sarà, pot­ser, algun dia. Però con­ti­nu­a­rem pagant el piset com si fos un bé de luxe, i encara serem afor­tu­nats. Hipo­teca o llo­guer, tant se val: el totxo és or, i es paga a ter­mi­nis durant tota la vida si es té la sort d'arri­bar a final de mes, ja se sap. Les misèries dels últims anys, la ver­go­nya dels des­no­na­ments, els abu­sos hipo­te­ca­ris, han can­viat poca cosa, més enllà de la indig­nada opinió pública. El govern espa­nyol anun­ci­ava ahir amb impu­ni­tat la impug­nació de l'impost als pisos buits, una de les tres dar­re­res nor­mes que engrei­xen encara més les car­pe­tes en què els magis­trats del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal guar­den les lleis que sur­ten del Par­la­ment. Folis i més folis que entor­pei­xen les sem­pre escas­ses polítiques públi­ques. Amb la pri­mera liqui­dació de l'impost, es van obte­nir 11 mili­ons. El govern va anun­ciar que com­prarà habi­tat­ges per al parc públic. I això que l'impost només és una petita molèstia per als grans teni­dors de pisos, enti­tats finan­ce­res i soci­e­tats immo­biliàries que han man­tin­gut tan­ca­des cases sense gent durant més de dos anys en llocs amb demanda com­pro­vada, per con­tri­buir a la seva manera a evi­tar la bai­xada dels preus. Madrid també amenaça de dur diven­dres vinent al TC la vella ILP d'habi­tatge, que inclou mesu­res con­tra la pobresa energètica. Ni fan ni dei­xen fer. L'absur­di­tat del cen­tra­lisme espa­nyol s'infla com la vella bom­bo­lla. Entre tots, pun­xem-la bé; que no torni a refer-se com la immo­biliària, sem­pre dis­po­sada a aixe­car el vol, llu­ent, damunt dels caps de la majo­ria que malda per con­ser­var un sos­tre o encen­dre una estufa així com es pugui, i anar fent.