Sánchez, el covard

De segur que la possibilitat de ser president del govern espanyol deu crear un cert vertigen. I més per a un polític, Pedro Sánchez, que ha conjugat la capacitat de treball amb la sort: va ser regidor a l'Ajuntament de Madrid per dues renúncies i diputat, dues vegades, per les renúncies de Pedro Solbes i Cristina Narbona. En els tres casos se n'havia quedat fora. Ara tenia, però, una gran oportunitat. Una oportunitat que, per molt que s'escarrassi a negar-ho, sumava. Per ser president del govern havia de ser valent i acceptar que la situació a Catalunya ha de tenir una sortida política, un referèndum a l'escocesa. Amb aquesta decisió hauria sumat els vots de Podemos i les seves confluències i, és de preveure, dels grups catalans i bascos. I d'Izquierda Unida. Sánchez hauria estat president espanyol, a molt tardar en la segona votació. Altra cosa seria governar, és cert, ja que PSOE i Podemos no sumarien majoria absoluta.

Però Sánchez va preferir signar un acord pel canvi amb els neopopulars de Ciutadans per, entre d'altres raons, acontentar determinats barons del seu partit, aquells que podrien ben bé ser els descendents dels d'“antes roja que rota” o aquells que, tot i estar marcats per la X dels GAL i pels papers de Panamà segueixen marcant les directrius. Sánchez culpa Iglesias del fracàs en no haver consentit un president del govern socialista quan des del primer dia sabia que un govern on hi hagués Ciutadans i Podemos era només una il·lusió. O pitjor, una estratègia en aquesta llarguíssima precampanya electoral cap al 26-J. Ara, a més, a la més que factible reedició de les confluències de Podemos –a veure si són capaços d'aconseguir allò dels grups propis a Madrid o almenys que evitin enganyar els seus electors– s'hi afegeix la possibilitat de sumar al cartell electoral Izquierda Unida. Si ho fan mínimament bé el sorpasso per l'esquerra pot ser una realitat. I llavors què, Sánchez? Bé, sempre quedarà haver servit fidelment la pàtria.