Peix de ‘lonja' a l'Eixample

Seria convenient dedicar un dia un article o una tertúlia de sobretaula a reflexionar sobre l'abast del tsunami de nous establiments de restauració que assola sense pietat el paisatge urbà del centre de Barcelona. O bé en aquesta ciutat es passa molta gana, o les carteres van molt plenes de bitllets o s'ha perdut definitivament el bon gust per la bona cuina, però el fet és que el negoci que es fa d'or amb la dèria del personal per endrapar ha trobat terreny abonat en aquesta ciutat cada cop més atapeïda de turistes als quals cal alimentar.

Ara tot són persianes de vells comerços que avui es tanquen i restaurants de disseny o cafeteries de brioixeria barata que demà s'obren, o kebabs insalubres, o trattorie on es traeix la recepta original dels espaguetis a la carbonara o presumptes japonesos o qualsevol altre negoci que amb l'excusa del menjar pretén omplir el calaix. En un tancar i obrir d'ulls, quatre paletes estintolen un obrador i deixen a punt locals de tota mena on entrar-hi vol dir temptar la sort de convertir-se en víctima dels impostors dels fogons i dels pirates de la caixa registradora.

En un d'aquests restaurants de nova fornada –aspirant a ser un hola-i-adéu–, amb façana a un carrer molt ben parat de l'Eixample, s'hi anuncien tot tipus de menges com a reclam. Una de les ofertes és el “pescado de lonja”. Fa mal a la vista només veure-ho, i mal de panxa pensar-hi. Atenció!: si un restaurador de Barcelona busca una lonja on abastir-se, caldrà que viatgi 638 quilòmetres cap al sud, fins a San Pedro del Pinatar, a la pedania de Lo Pagán, on hi ha el primer port pesquer de Múrcia. Perquè, si fos comprat a Roses, o a la Ràpita, o a Benicarló, hi diria peix de llotja, no?