La força de l'Assemblea

Per qüestió d'edat vaig veure el final de l'Assemblea de Catalunya i de la força de l'eslògan “llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”, i no va ser fins que va deixar de funcionar engolida per la dinàmica dels partits que acabaven de néixer o que sortien de la llarga clandestinitat, que no vaig entendre la seva importància. L'Assemblea es va acabar quan la lògica partidista –insisteixo, ben legítima– va passar a davant de la unitat d'acció que havia representat la força d'aquell moviment. A ningú se li escapa que l'ANC beu del que va representar l'Assemblea i que la seva força en aquests tres anys i escaig de funcionament ha estat allò que ara anomenem la transversalitat i que abans en dèiem la independència de qualsevol partit, tot i tenir militants a les seves files. L'ANC ha fet el paper de motor de tot el que està passant a Catalunya, juntament amb Òmnium i els partits independentistes, i és i serà bàsica per arribar a l'objectiu final, que no és altra que la independència de Catalunya. Ara hi ha qui alerta sobre la voluntat dels partits de controlar l'ANC. No ha d'estranyar, perquè la lògica partidista les té, aquestes coses, encara que als qui no militem ens pugui costar d'entendre quan hi ha un objectiu prioritari que és que Catalunya esdevingui un estat i, quan pugui ser, d'Europa, encara que alguns ho qüestionin i raons ben diverses tenen per fer-ho. Però una cosa és que els partits vulguin condicionar l'ANC i l'altra és que la gent de l'ANC els ho permeti. Hi haurà eleccions que definiran el nou secretariat, que triarà president. Cal lluitar per evitar que el partidisme esberli els fonaments d'una entitat fonamental per assolir l'objectiu final. Com Òmnium, com tantes entitats que treballen per la independència, necessitem una ANC forta i unida que faci la feina que li pertoca, la fabulosa feina que ha fet fins ara: ajudar que els ciutadans d'aquests país, els que en definitiva hauran de fer-ho amb el seu vot, portin Catalunya a la condició d'estat.