La CUP n'és la clau?

Hi ha un concepte bàsic en tot això i allò del “procés sobiranista” –una manera com una altra de definir el llarg camí cap a la llibertat– que encara és una incògnita. La incògnita de la regla de tres. Es podria definir com “el punt de transgressió”. És a dir, en quin moment i de quina manera tanta “desconnexió” acabarà fonent els ploms? En quin punt les institucions catalanes –amb el suport majoritari de la societat– diran prou i prendran una decisió que hauria de ser irreversible? Aquí tothom hi diu la seva. Amb més caps que barrets, com sol passar entre catalans. N'hi ha que encara voltegen la campana vella i cucada del referèndum acordat amb l'Estat, n'hi ha que fan voltes a la sènia d'un altre referèndum, més àcid perquè hauria de ser sense acord, n'hi ha encara que en parlen d'un altre que consideren definitiu: el que hauria de legitimar la nova constitució de la república catalana –que cal esperar que sigui menys “constitució” que l'espanyola actual, tota feta de granit– i n'hi ha que reclamen la desobediència pelada i avant. Potser aquesta desobediència es podria concretar amb l'aprovació d'una declaració definitiva al Parlament i l'aprovació de les tan rebregades lleis de “desconnexió”. El galimaties confon. I per això resulta tan dràsticament convincent la decisió de la CUP, que ha escampat la revolta pels municipis que controla contra l'Estat. En la discussió crònica entre si són llebrers o conillers, la CUP s'ha decantat per fer de llebre. I que els agafin!