En pròpia pell Park

Fa pocs dies la ministra noruega d'Immigració, Sylvi Listhaug, va visitar un vaixell de la marina del seu país que està fent tasques de rescat de refugiats sirians davant de l'illa grega de Lesbos. Un cop a bord, Listhaug va demanar als oficials del vaixell que la llencessin a l'aigua perquè volia viure “en pròpia pell” l'experiència extrema que pateixen els refugiats que, en llanxes pneumàtiques molt precàries i abarrotades, intenten arribar a Grècia provinents de la costa de Turquia. És un fet: la tematització de l'experiència moral s'ha consolidat. ¿Quina banalització de l'experiència no representa que una ministra d'un país modèlic, embotida en un vestit de neoprè a sota d'un altre vestit amb càmera d'aire per fer-li de flotador i escortada per una llanxa salvavides, prengui un bany matinal al Mediterrani? ¿Per entendre la maldat d'un camp de concentració, hem de passar uns dies còmodament hostatjats a Auschwitz envoltats d'escenificacions de ferotgia i, entre vermuts i sessions de sauna, presenciar simulacres de solucions finals? La ministra noruega ha insinuat un nou concepte de parc temàtic: recrear experiències socials tràgiques esterilitzades pel control i la virtualitat. Aquest deliri empirista sona a obscenitat moral. És un despropòsit que precisament dilapida el gran capital de l'ètica: proveir-nos d'un fons emancipador, d'un criteri que ens permet avaluar la justícia o la maldat sense necessitat d'invocar la fal·làcia d'haver-ho d'experimentar tot en pròpia pell com si la pell dels altres no fos també exactament igual que la nostra.