En pròpia pell Park

Fa pocs dies la minis­tra noru­ega d'Immi­gració, Sylvi List­haug, va visi­tar un vai­xell de la marina del seu país que està fent tas­ques de res­cat de refu­gi­ats siri­ans davant de l'illa grega de Les­bos. Un cop a bord, List­haug va dema­nar als ofi­ci­als del vai­xell que la llen­ces­sin a l'aigua perquè volia viure “en pròpia pell” l'experiència extrema que patei­xen els refu­gi­ats que, en llan­xes pneumàtiques molt precàries i abar­ro­ta­des, inten­ten arri­bar a Grècia pro­vi­nents de la costa de Tur­quia. És un fet: la tema­tit­zació de l'experiència moral s'ha con­so­li­dat. ¿Quina bana­lit­zació de l'experiència no repre­senta que una minis­tra d'un país modèlic, embo­tida en un ves­tit de neoprè a sota d'un altre ves­tit amb càmera d'aire per fer-li de flo­ta­dor i escor­tada per una llanxa sal­va­vi­des, pren­gui un bany mati­nal al Medi­ter­rani? ¿Per enten­dre la mal­dat d'un camp de con­cen­tració, hem de pas­sar uns dies còmoda­ment hos­tat­jats a Auschwitz envol­tats d'esce­ni­fi­ca­ci­ons de ferot­gia i, entre ver­muts i ses­si­ons de sauna, pre­sen­ciar simu­la­cres de solu­ci­ons finals? La minis­tra noru­ega ha insi­nuat un nou con­cepte de parc temàtic: recrear experiències soci­als tràgiques este­ri­lit­za­des pel con­trol i la vir­tu­a­li­tat. Aquest deliri empi­rista sona a obs­ce­ni­tat moral. És un des­propòsit que pre­ci­sa­ment dila­pida el gran capi­tal de l'ètica: pro­veir-nos d'un fons eman­ci­pa­dor, d'un cri­teri que ens per­met ava­luar la justícia o la mal­dat sense neces­si­tat d'invo­car la fal·làcia d'haver-ho d'expe­ri­men­tar tot en pròpia pell com si la pell dels altres no fos també exac­ta­ment igual que la nos­tra.