Impedir

Per par­lar només de coses que han pas­sat aquesta set­mana, m'és molt fàcil dir el que m'interessa i el que no m'interessa, el que m'ha interes­sat i el que no m'ha interes­sat gens.

No m'ha interes­sat gens tot el debat públic sobre la rebaixa i l'apu­jada d'impos­tos a par­tir del tram català de l'IRPF, perquè plan­te­jar-lo ara, aquí i d'aquesta manera no porta enlloc, si més no enlloc de bo. Ni és el moment ni és un debat al qual es pugui tro­bar una bona solució ni imme­di­ata ni en el període tran­si­tori cap a la inde­pendència. I no és que no m'interessi que el meu país tin­gui una fis­ca­li­tat eficaç i justa. Al con­trari, m'interessa molt que sigui així. I per això m'agra­da­ria que tots els esforços es des­ti­nes­sin a la cons­trucció d'un nou país, l'únic ins­tru­ment vàlid per plan­te­jar-se quin serà el millor model impo­si­tiu.

No m'interes­sen gens que debats com aquest de l'IRPF i altres raons de la CUP man­tin­guin blo­que­jada l'apro­vació dels pres­su­pos­tos, perquè del mal que plo­ren les finan­ces cata­la­nes no és aquest, sinó dels diners que se'n van i no tor­nen. I perquè també, sense pres­su­pos­tos, serà difícil impul­sar el pla de xoc con­tra la pobresa.

I encara m'interessa menys què vol­dria per als seus fills l'Anna Gabriel, el tema que ha ocu­pat espais immen­sos i temps ina­ca­ba­bles als mit­jans de comu­ni­cació, fins al punt que em fa ver­go­nya dedi­car-hi aquest espai en aquest arti­cle.

No m'interessa gens tam­poc assis­tir a coses com les que hem vist a l'ANC amb els embo­lics i alguns debats entorn de la reno­vació de la secre­ta­ria. Més que res perquè m'ha recor­dat el poli­ti­queig que tant mal ha fet a la política i que podria ser el càncer per a l'ANC.

No m'interessa gens saber detalls del referèndum sobre Cata­lu­nya que pro­posa Pode­mos, perquè he sen­tit dir que hi pot haver més d'una pre­gunta, més de dues res­pos­tes o que no està clar que es fes només a Cata­lu­nya. Però sobre­tot no m'interessa gens perquè a Espa­nya mai hi haurà el suport per poder-lo fer.

M'interessa, i molt, sen­tir el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en dis­cur­sos com els que ha fet a Lon­dres. Sen­tir-lo dir que “si tot va com ha d'anar, a les por­tes de l'estiu de l'any que ve con­vo­ca­rem les elec­ci­ons cons­ti­tu­ents”. I que quan li pre­gun­ten quin és el prin­ci­pal escull per a la inde­pendència, res­pon: “Serem sem­pre nosal­tres matei­xos, els cata­lans. Som els únics que ho podem impe­dir si no fem les coses bé. Si expres­sem aquest desig democràtica­ment és impos­si­ble pen­sar en obs­ta­cles més enllà.”

Si no som capaços de fer pinya al vol­tant d'aquest pre­si­dent i aquest dis­curs, pot­ser és que no merei­xem res de bo.