Els gitanos blancs

En una vida anterior havia estat banquer. Bé, havia treballat en un banc dels d'abans dels ordinadors. D'aquells en què quan fèiem balanç ens passàvem hores sumant pilons de lletres de canvi fins a quadrar al cèntim, la qual cosa no era gens fàcil, ja que la majoria dels efectes eren escrits a mà. Amb els anys vaig anar descobrint que res no era el que semblava. Qui més aparentava podia estar perfectament arruïnat, i qui semblava un pobre tenia diners a cabassos. Però el que em va anar fent pensar amb un futur diferent van ser les pràctiques especulatives, amb uns interessos desorbitats i una consciència social inexistent, i vaig decidir que no volia acabar sent un escanyapobres. També vaig viure un parell d'episodis desagradables de gent que va perdre el món de vista, oblidant-se que l'arqueig sempre havia de quadrar. Aquella experiència em va permetre conèixer de primera mà que el calé crema en segons quines mans, i uns quants coneguts van fer bona la dita de qui oli remena els dits s'unta. El contacte amb els diners porta a la cobdícia a gent que a vegades només desitja presumir per sobre de les seves possibilitats o permetre's uns vicis evitables. Posar la mà al calaix és tan senzill com segur que serà una història sense final feliç. Ara tenim una passa de personatges que es creuen que es troben per sobre del bé i del mal, i obvien l'existència de principis i que el concepte de la justícia té a veure amb el comú. I no parlem de pelacanyes, sinó de gent que fa molts anys que tenen la vida solucionada. Hi ha molt per escatir i sempre recordo la història de la barberia del pare, quan un client va interpel·lar un vell gitano que la sabia molt llarga. El paio acusava els gitanos de lladres i pocavergonyes, i l'avi li va contestar: «Mireu: entre nosaltres hi ha de tot, però sempre serem més inofensius que no pas els gitanos blancs que teniu entre vosaltres!»