La llarga agonia

Lectors, oïdors i televisors catalans han estat condemnats a una cadena que podria ser perpètua. L'anomenat debat pressupostari. Com si no en tinguessin pocs, de debats, al país del món en què se'n fan i se'n desfan més. Abans quan es volia despistar una qüestió es desviava cap a una comissió parlamentària. Ara s'obre un debat. Gairebé mai se'n tanca cap. Salvar el món? Això mereix un debat! El debat pressupostari amaga una fragilitat decebedora. Quan Artur Mas va copiar l'estratègia dels crancs i va fer un pas al costat, alguns ja ho advertien. Cedir és patir quan se cedeix davant la CUP. Però no per la CUP mateixa, sinó perquè, si Junts pel Sí suporta unes fortíssimes contradiccions internes, entre Junts i la CUP les eleven a l'enèsima potència. El procés dit de desconnexió s'assembla al camí del calvari. Cada estació és una caiguda. Ningú sap si la CUP acabarà cedint i aprovarà els darrers (!) pressupostos autonòmics i els més socials de la història (!!), però, en tot cas, les posicions de partida semblen irreconciliables. La CUP vol desobediències graduals. Els comptes del 2016 n'han de ser una. Junts pel Sí vol desobediència al final. O això sembla. La solució més sensata, la que aclariria l'agonia o la faria més passadora, hauria de ser un nou pacte. Si la CUP vol trencament immediat i Junts pel Sí no ho accepta, noves eleccions i que els déus no es morin de riure. Si la CUP accepta la transgressió al final, que discuteixi els pressupostos autonòmics i que no dispari més.