Sixena: hora de desobeir

Hi havia una època en què la política servia per resoldre problemes polítics. Si dos governs tenien un conflicte s'asseien, discutien, i finalment arribaven a un pacte, independentment del partit al qual pertanyessin els líders negociadors perquè es donava per sobreentès que els governs han de vetllar per l'interès general. Era l'època en què la política era l'art de resoldre conflictes i no una màquina de convertir discrepàncies en causes judicials.

Això és exactament el que ha passat en el cas de les obres d'art sacre de Sixena; un conflicte institucional entre el govern català i l'aragonès s'ha judicialitzat fins al punt que els representants polítics ja no hi tenen res a dir i l'opinió d'una jutgessa d'Osca passa per davant del criteri d'acadèmics i experts, que són els únics que podrien dir amb propietat si la unitat de les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu de Lleida s'han de preservar. De fet ja han alertat que dividir la col·lecció suposaria una gran pèrdua per al conjunt i que seria perjudicial per al catàleg artístic dels museus, referents en art romànic.

En contra de l'opinió dels experts, doncs, ara ens trobem davant una sentència d'un tribunal d'Osca que obliga la Generalitat a retornar, abans d'acabar el juliol, quasi un centenar d'obres que havien estat adquirides legalment, traslladades amb tota la cura, restaurades i conservades. Una sentència que s'ha d'executar sense ni tan sols esperar que es resolguin els recursos plantejats per la Generalitat.

Ara que sembla evident que a Catalunya no ens tocarà més remei que practicar la desobediència si volem atendre les necessitats dels qui més pateixen, començar desobeint la sentència del jutjat d'Osca seria una bona gimnàstica d'entrenament. La llei del patrimoni cultural català blinda la unitat de la col·lecció. Acatem doncs, la nostra llei, amb serenor i amb la tranquil·litat de saber que les obres ens pertanyen i que ho hem fet impecablement bé.