El pessimisme i el procés

La pregunta que més vegades m'han fet en els darrer mesos –“Ens en sortirem?”– ha estat substituïda aquesta setmana per una afirmació amb càrrega molt negativa: “No ens en sortirem.” Parlo del procés, que en diem alguns, o del fet que Catalunya esdevingui un estat en qüestió d'any i mig, per parlar clar i català. El motiu és obvi. No és la por de l'Estat espanyol i de les seves armes polítiques el que fa que molta gent convençuda tingui aquesta percepció pessimista. Tampoc és que s'hagin convertit de cop al federalisme que venen líders espanyols i d'altres de nostrats. Ni tan sol és que s'hagin deixar enlluernar per aquest referèndum que ens venen els comuns, tot i que a Xavier Domènech se li va escapar que en cas de ser-hi votaria “no”, cosa a la qual té tot el dret, tot sigui de passada. No, el pessimisme el provoca l'actitud que té en aquests cinc mesos una part de l'independentisme, la que va donar la representació parlamentària decisiva a la CUP. O millor dit, els parlamentaris de la CUP que tenen la paella pel mànec. No pateixin, no malparlaré de la CUP, tot i que després de dir que no els entenc, crec que ara ja els he entès massa. No els vull vendre pessimisme, hi hagi o no hi hagi pressupostos. Joan Puigcercós em va donar l'explicació que necessitava: amb una massa crítica d'independentistes superior al 30% de la població, que és el que tenim consolidat, això no hi ha qui ho aturi. Dijous, a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, amb una trentena de catalans de pedra picada, vaig intentar aportar il·lusió davant les notícies que rebien del sud i que no acabaven d'entendre. L'entusiasme d'aquells catalans del nord, entre els quals la filla del més jove patriota que va acompanyar el president Macià a Prats de Molló, és inqüestionable. Pateixen pel procés, pateixen per l'entesa entre Convergència i Esquerra, pateixen pel paper de la CUP. Com aquí, al sud. No pateixin, trigarem més o menys, poc o massa, però aquest procés és ja irreversible.