Isa Campo

En una pel·lícula recent ambientada al Nova York de primers dels anys cinquanta un home diu a la que vol ser la seva exmuller que “la dona de Cy Harrison” l'ha convidada a una festa. Ella replica: “Jeanette”. D'acord amb la subtilitat de la pel·lícula, no hi ha després una declaració que, com si l'espectador no es pogués haver adonat de la intenció de la rèplica, remarqui que la dona de Cy Harrison no només té un nom, sinó també una identitat pròpia a banda del marit. És un capteniment antic?

Fa pocs dies, mentre anava en cotxe i canviava d'emissores de ràdio, vaig parar atenció al fet que Jordi Basté entrevistava Eduardo Noriega, a propòsit de l'estrena de Nuestros amantes, i li comentava que, d'uns anys ençà, és més fàcil fer pel·lícules que estrenar-les comercialment. Basté va afegir-hi que feia una estona n'havien estat parlant amb Isaki Lacuesta i la seva dona. Repeteixo: Isaki Lacuesta i la seva dona. Noriega no li va dir el nom i el cognom de la dona de Lacuesta: Isa Campo. Resulta que Isa Campo (de la qual vull dir que és intel·ligent, generosa i amable) no només ha codirigit La propera pell amb el seu home, sinó que és productora, professora de direcció cinematogràfica a la UPF, realitzadora de videoinstal·lacions i guionista d'una diversitat de films, entre els quals, Los pasos dobles, El cuaderno de barro, La noche que no acaba i Los condenados, per esmentar-ne només els que ha dirigit Isaki Lacuesta. Tota dona té un nom, però, a més, Isa Campo no devia anar al programa de Basté per acompanyar el seu home. Tanmateix, el fet que un periodista radiofònic encara no digui el nom de les dones és un petit detall d'una discriminació perseverant relativa a la desigualtat entre homes i dones en el món laboral i pel que fa a la consideració social. Petit, però revelador.