Puigdemont, no; Colau, sí

En tot el serial –parlamentari, radiofònic i televisiu– dels pressupostos encara autonòmics hi ha un punt fosc que alguns han denunciat però que ningú ha acabat d'explicar. El mes passat l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la “modificació pressupostària” que ha permès respirar al govern d'Ada Colau. Una modificació que va poder ser gràcies als vots del PSC i d'Esquerra i l'abstenció de la CUP. Quin va ser el preu que l'esquerra anticapitalista va obtenir per sumar el vot amb l'esquerra capitalista? Una partida que pujava fins a la magna quantitat de set milions d'euros, que es destinaran a concretar el “carnet de la ciutat” perquè les persones en situació irregular puguin accedir als serveis socials; la desprivatització del Servei d'Atenció, Recuperació i Acollida i del Punt d'Informació i Atenció a les Dones, la inclusió de la renda de ciutadania per a les dones més vulnerables i l'augment en dos milions de les ajudes al lloguer. Són detalls magres perduts en el magma total. Aquestes van ser les obtencions de la CUP. Les contrapartides que el govern de la Generalitat estava disposat a assumir per aconseguir el suport de la mateixa tropa eren molt més importants. Aplicant-hi la lògica més estricta, la CUP hauria d'haver retirat l'esmena a la totalitat i haver discutit al Parlament, partida per partida, el seu suport. No ho han volgut fer. No es tracta de detectar ni denunciar “culpables”, sinó de constatar una contradicció flagrant. Per què Ada Colau sí i Carles Puigdemont no?