Tribuna
Syriza i l'Arcàdia
qui som i d'on venim ofereix múltiples claus
de supervivència,
a part de delectar-te culturalment
Hi ha dies grecs, a Barcelona. Alguns, per la llum indesxifrable que s'està acostant. D'altres, per la política impossible que s'ha instal·lat. I la resta perquè Grècia s'imposa i en poques hores projecten dues pel·lícules gregues en versió original
i al mateix temps es presenta el llibre Syriza, la gran esperanza rota, d'Aitor Sáez i Gerard de Josep (UOC, Reportajes 360º).
Grècia es fa present per recordar-nos que és el nostre bressol, i que l'hem de mirar als ulls i observar-la bé perquè el que ella és nosaltres ho som, ho hem estat o ho serem. El país hel·lè conté moltes de les nostres esperances, pors, errors de càlcul, encerts, prediccions. El llibre sobre Syriza té aquest fil conductor: Grècia com a símptoma europeu. Els autors ressegueixen com Syriza arriba al poder (25 de gener de 2015) amb una victòria que preconitzava un canvi, no només a la maltractada Grècia, sinó a Europa en general. Retallades i austeritat no eren la solució, els grans barons del bipartidisme queien com estàtues escapçades i tot s'ensorrava, menys la dinamicitat interna d'un poble que havia dit prou.
El llibre analitza de manera periodística i àgil per què Syriza no va funcionar i què ha suposat la caiguda, primer de l'esquerra tradicional, i després de la nova esquerra grega. “En les negociacions amb Grècia, el caràcter de la
Unió Europea s'ha transformat, i
aquella unió benigna de pau i cooperació s'ha convertit per molts en una autèntica amenaça per a la democràcia”, escriu Jordi Vaquer, director de l'Open Society Initiative for Europe, en el pròleg. I és que qualsevol negociació, contacte o aproximació amb Grècia ens afecta.
I ens afecta per afinitat, no per contrast. La pel·lícula Agélastos Petra, que el profètic realitzador experimental del cinema Zumzeig, Albert Triviño, ha sabut dur a Barcelona, ho expressa definitivament. El documental, que també es coneix amb el nom de Mourning Rock, és de Filippos Koutsaftis i té lloc a Eleusis, un petit poble industrial prop d'Atenes vinculat al mite de la deessa de la terra Demèter, a l'agricultura i a la fertilitat. Si aneu a Eleusis us adonareu que és el paradigma de meravella grega en què has de fer un esforç –mental i físic– per transportar-te a allò que va ser, que encara és i que malgrat la industrialització potser encarà serà. L'arqueologia té aquest poder evocador i reaccionari: no veiem només pedres i natura, sinó que, com una icona, ens veiem a nosaltres: escapçats, mutilats, o sencers i immortals. Però hem de saber-nos transportar.
A Eleusis s'hi celebraven els famosos misteris, és el lloc mare del cereal i avui és un indret on es concentra la indústria incontrolada atenenca que amenaça el medi ambient de manera vertiginosa. És una fotografia amenaçadora de l'especulació per sobre de tot altre valor.
El director ha estat enregistrant Eleusis durant deu anys, amb un joc interessant: agafant la perspectiva d'un pelegrí. La pel·lícula va guanyar el premi del públic de Tessalònica el 2000 com a millor documental.
La segona projecció que s'ha pogut visionar a Barcelona és Arcàdia. Arcàdia
com a lloc físic actual, situat en una vall a la carretera que du a Esparta, lluny del mar. Però Arcàdia també com a quasiutopia, indret imaginari plaent on natura i humanitat es barregen, on hi ha una estranya pau i harmonia. Un viatge poètic pel passat i pel present en què immigrants que ja parlen grec se senten a Europa “com a casa”. Una narració grega, i per això universal. Tot és a Grècia, només cal tornar-hi i saber-ho llegir. Assistir a sessions úniques de
cinema en grec té l'al·licient de trobar-t'hi els catedràtics de les nostres universitats. Gent potent que no surt als mitjans, i que fan una feina extraordinària, veritables filigranes. Els estudiants que avui estan triant filologia clàssica no són uns nostàlgics ni uns beneits: potser són dels més lúcids. El passat no és inútil. Atrapar el coneixement de qui som i d'on venim ofereix múltiples claus de supervivència, a part de delectar-te culturalment. Anhelo que els mitjans, sobretot públics, fitxin més filòlegs i menys tertulians tutòlegs. Els necessitem si volem sortir d'aquest entotsolament estèril en què sovint hem caigut impulsats per productors que ens ofereixen gent que diu coses actuals, però que no té claus del passat. Vivim en un presentisme que no ens beneficia. El nostre món com un Eleusis amenaçat, en comptes d'una Arcàdia per conquerir.