Repetició de la jugada

L'eterna campanya electoral espanyola s'ha obert oficialment com una magrana. Ja es pot demanar el vot de manera explícita. Fins ara es demanava explícitament. El rei i no sé qui més van proposar que aquesta fos una brega “curta” per no cansar els electors. Els electors estan tan viciats, que sembla que els agradi. No se'n cansen, els tios. El seguiment de les televisions de l'obertura de campanya va ser més intens i sentit que el de l'Eurocopa. Tant d'interès sorprèn, perquè les cartes continuen sent les mateixes. Només hi ha una incògnita: l'opció del PSOE. El partit que lidera el bell Sánchez suarà la cansalada. Cedirà el liderat de la dita esquerra a Podemos, però el seu vot continuarà sent determinant per investir president. L'enrocament del comitè federal es manté. Els barons socialistes no volen embrutar-se en un govern amb la tropa de Pablo Iglesias, i ara encara menys, perquè el president hauria de ser ell. Tampoc no volen facilitar la investidura de Mariano Rajoy o de qualsevol altra perla del PP. En què canviaran les coses? Només ha canviat la cara del Partit Popular, que ja no és tan àcida. Ara els dirigents populars semblen germanes ursulines i Rajoy, sor Cristina. En un acte de cinisme còsmic, l'aspre Fernández Díaz proclamava que ells no volen debilitar el PSOE, perquè això “no seria bo per a Espanya”. Des de quan Espanya interessa al PP? Els socialistes hauran de triar entre el foc i les brases. Si tot acaba en unes terceres eleccions, Espanya semblarà el Bagdad.