Costa-Pau

No estic de sort: se m'ha mort un altre amic, un amic excepcional: Manel Costa-Pau, amb qui m'uneixen poderosos llaços d'amistat.

Costa-Pau és (era, ai!) una de les persones més intel·ligents que he conegut mai: la seva anàlisi de la realitat, els seus profunds coneixements, la seva esmolada llengua i el seu vitalisme encomanadís. I tanmateix, sempre va rebutjar qualsevol forma de divisme. Vivia a Gaüses, on tot de joves anaven a veure'l i a escoltar-lo, una mica com feia Joan Fuster.

A l'època de Canigó va arribar a ser imprescindible.

Estimava la terra, la terra física i els Països i era un escèptic.

Encara recordo com acabat de llegir el seu ja mític assaig Turistes, sirenes i gent del país, que revela com observa la realitat i les persones, com, fins i tot amb el sarcasme de sempre, hi ha una goteta de tendresa. I això que tenia el geni viu.

Si hagués freqüentat cercles intel·lectuals, on solen pul·lular els mandarins de la cultura, tots tan engolats, se'ls hauria cruspit a tots. Preferia la soledat. I xerrar, xerrar sempre.

Fa poc ens va sorprendre amb una novel·la d'una trilogia que ha quedat inacabada: la primera és Janna, la segona, força recent, Diana Palmer, i la tercera s'hauria titulat Àfrica.

També va ser editor, car va fundar Llibres del Segle. Pel que fa a la lletra impresa em penso que havia fet de tot.

El recordo moltíssim. Quan els censors franquistes ens segrestaven un número de la revista, nosaltres, que havíem de complir amb els subscriptors, ens reuníem (Xavier Dalfó, Costa-Pau i jo mateixa) i tota la nit sense dormir refèiem la revista i firmàvem amb noms inventats. Nosaltres? Bé, el pes el portava ell; podia fer la secció de televisió i la de debat polític, podia fer una crònica d'un viatge o inventar-se les Cartes al Director. Acabàvem retuts, però amb un número ben digne a les mans. Admirable. I únic, Costa-Pau. Les coses no tornaran a ser igual que abans.