On va començar tot

Avui no seré gaire original, però és que cada vegada que he d'anar a València o a Alacant agafo una emprenyada notable. Res a veure amb les ciutats i la seva gent, on presumeixo de tenir alguns bons amics. Pot semblar una collonada atesa la misèria del sistema de rodalies de Renfe a Catalunya, però és que em rebenta la falta de connexions ferroviàries al Mediterrani amb un mínim de rapidesa i confort equiparable als estàndards del segle XXI. Per anar a València des de Barcelona, per exemple, o bé s'opta per un tren carrincló que necessita més de tres hores de batzegades, sacsejades i esperes inútils per culpa del tram de via única, o tres hores i mitja de cotxe on et cisen els peatges de les autopistes i et crucifiquen els radars de control de velocitat per poc que et despistis. Des de fa anys, no hi ha ni un trist vol directe ni òbviament un trist TGV. I per anar a Alacant, més o menys el mateix però amb un parell d'hores més d'anxovament i claustrofòbia.

A aquestes altures de la pel·lícula, reivindicar el corredor mediterrani és com posar aigua en un cistell. Que s'inverteixin centenars de milions d'euros en noves connexions d'alta velocitat a llocs on no hi pugen ni deu passatgers al dia i que l'enllaç entre les dues ciutats més dinàmiques de l'Estat es mantingui orfe, no es pot atribuir ni a la incompetència ni a la falta de recursos. Només pot ser fruit de la mala fe i d'una voluntat política perfectament dissenyada. Sobretot si l'única alternativa per anar amb TGV des de Barcelona fins a València o Alacant, encara que sigui inversemblant, és passant abans per Madrid. No fos cosa que ens oblidéssim de qui mana i on va començar tot.