Desclot
L'hora dels ‘nacionales'
El debat entre els quatre candidats a presidir el govern espanyol –els quatre que hi compten– va atraure una tropa enorme de despistats, adherits, curiosos i masoquistes. L'audiència dels deu canals de televisió –cinc de generalistes i cinc d'autonòmics– va superar a Espanya el 50 per cent del total. Això és una barbaritat. Aquell dia només el partit de la selecció espanyola contra la txeca va superar-lo. La xifra fa desconfiar d'aquells que anuncien que l'abstenció es dispararà. Els espanyols es miren el circ polític –l'escena, en argot politòleg– entre la curiositat, la devoció i la indignació, però se la miren. El problema –el problema per als catalans– és que tota la sarsuela s'interpreta en clau de sol espanyol. No hi ha gaire marge per a la diferència. No és estrany, doncs, que Esquerra i Convergència pateixin en la intimitat. Potser alguns es creuran que els dos partits independentistes només pensen l'un en l'altre, en l'hegemonia del sobiranisme, en la brega domèstica. Això és en part cert, però també pateixen per la subordinació que ara han de suportar. El dia del debat va quedar diàfan. Esquerra va muntar un espectacle poc ocurrent amb crispetes i cerveses. Francesc Homs es va limitar a piular com el gallo aquell... No van bé. No anem bé. És l'hora de los nacionales. I mentrestant el full de ruta cada dia fa més fila de desfullat. Davant l'amarga realitat nacional –nacional espanyola– almenys els altres nacionals podrien fer les coses ben fetes. No hi ha mans.