Opinió

Tribuna

El món de la inspecció bancària

“Estem davant un món que es mor (el de la supervisió nacional) i en què els afectats es disfressen amb banderes nacionals per demostrar la superioritat de la traça supervisora pròpia

Aquestes darreres setmanes hem assistit a un episodi més cara al deteriorament del prestigi de la institució supervisora de les entitats financeres espanyoles. Aquest cop l'arma llancívola ha sigut de nou una carta de l'associació professional que agrupa entorn de la meitat dels inspectors del Banc d'Espanya. Unes queixes que, com les anteriors, arriben a alguns mitjans quasi tan aviat com arriben als seus associats i als responsables de l'entitat, fet que no resisteix una exigència mínima de lleialtat i que molt poques empreses normals permetrien. Adobat tot això per alguns mitjans que les magnifiquen, fa que la institució sembli no merèixer ja un mínim respecte: és la síndrome del vidre trencat. Trencat un cop, si no es repara amb rapidesa, és més probable que molts altres s'atreveixin a trencar-ne més.

Voldria aquí argumentar que la pedra llançada per l'associació és injusta, i s'afegeix a un comportament que en una altra situació mereixeria una resposta més contundent. I si no la té, pot ser prova de les debilitats pròpies que la realitat aparenta abonar. Al rerefons de les queixes es troben uns inspectors que voldrien que les seves decisions fossin com les dels inspectors o dels interventors, alts funcionaris, que amb les seves actuacions aixequen l'acta que tanca procediments i obre la via administrativa. A mi em semblaria un disbarat que algú en un tema tan complex i interdisciplinari com és la supervisió d'un banc pogués concloure individualment i amb notorietat pública una decisió d'aquesta mena, la qual podria posar en risc sistèmic una entitat. Això no és un risc menor, vista la varietat de coneixements i perspectives entre els molts inspectors que treballen al Banc. Sí que és normal que, com a empleats i no funcionaris (i així és la seva millor retribució), analitzin els continguts en els seus grups d'acord amb l'organigrama de l'organització, i fent-ne una consideració conjunta de cara a integrar-ne totes les valoracions respecte al tema.

Podria hom pensar que la queixa compta amb el contrafactual d'una actuació passada en la qual certament la inspecció i els seus responsables no han (hem) estat a l'altura del tsunami que ens ha vingut al damunt. Però això no abona a hores d'ara qualsevol mena d'alternativa.

Sense entrar en més detalls, estem davant un món que es mor (el de la supervisió nacional) i en què els afectats (inspectors que es senten perjudicats) es disfressen amb banderes nacionals per demostrar la superioritat de la traça supervisora pròpia. Quanta resistència al canvi! És sovint la reacció de corporacions que mai no volen cedir poder ni per amunt (Europa) ni per avall (comunitats o nous estats). Agradi o no, vàrem decidir transferir la vigilància bancària al Mecanisme Únic de Supervisió (SSM), de manera que no és ja possible apartar-se de les regles decidides a Frankfurt. Però a més, aquesta metodologia té molts aspectes positius i innovadors respecte al que hem fet a Espanya fins fa poc, que no ha sigut precisament per a tirar coets.

Crec que els nostres inspectors nacionals, veient el comandament provinent del BCE i l'Autoritat Bancària Europea, així com també uns nous inspectors que han guanyat oposicions a Frankfurt amb retribucions superiors a les seves, s'han ancorat en un passat gloriós, altrament de fet poc substanciable a la vista dels resultats de la nostra supervisió. És veritat que encara hi ha problemes d'encaix de l'SSM i els supervisors locals, a Espanya i per tot arreu. Així és, però, la construcció europea. En tot cas, la solució no és muntar una supervisió paral·lela i enfrontada a Frankfurt. La realitat ha mutat i alguns no es volen donar per assabentats. Perden amb el canvi els tècnics que inspeccionaven micro i asistemàticament les entitats, i els polítics qui exercien la línia de influència horitzontal, governamental. Guanyen els alineats a la línia vertical, més tècnica i homologable de la supervisió europea i a les decisions col·legials conjuntes. L'estat de coses nou crec jo que així no pot fer que el futur vagi sinó a millor. Llàstima que en aquest intent de resistència es miri poc prim per part d'alguns, contraris als canvis, a l'hora d'instrumentalitzar mitjans que si convé encara malmeten més la ja prou precària independència i reputació de l'organisme supervisor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.