Dones guerreres

El que fa la premi Nobel Svetlana Alexiévitx en el seu llibre La guerra no té rostre de dona és parlar-nos descarnadament del que succeeix a les dones que han fet o fan la guerra. Una visió que trenca estereotips: tant el de la dona pacifista per naturalesa, com el de la que es llança a la pràctica de la violència amb el mateix ardor guerrer que defineix la virilitat. Ella explora. Escolta. Pregunta. I fa parlar sovint des dels espais més arraconats de l'experiència viscuda, una experiència que costa de formular en tant que “memòria”. Transmet el testimoni de moltes dones que varen creure que era el seu deure fer la guerra en aquells moments. Dones que han matat, fet esclatar bombes, conduït tancs, posat emboscades... L'autora no s'expressa directament sinó que indaga què els fa la guerra, a les dones, no solament quan en són víctimes directes sinó quan elles obertament hi participen. Poc s'ha parlat del grau de sofriment humà que la guerra causa en el present i les seves llargues conseqüències en el viure de les generacions futures. Excepte algunes obres ben conegudes de la literatura (Tolstoi, Stendhal, Erik Maria Remarque i d'altres testimonis), les grans guerres, revestides d'or i plata, són referents constants en la història dels pobles, sinònims de conquesta, grandesa, valentia, identitat... Des d'un altre enfocament, carregat de tecnicismes hi ha tractats d'estratègia que estudien aquesta o aquella batalla, com si de màquines estiguéssim parlant.

En aquest marc, què hi diuen i han dit les dones? No han estat mai inactives, però la seva veu, com sovinteja, no s'ha fet sentir prou. Algunes, ben a prop de casa ens han explicat les guerres directament o indirectament. Tampoc les dones s'han mantingut inactives en contra de la guerra. Malgrat les recomanacions de Nacions Unides, elles solen estar ben lluny dels llocs de decisió i negociació de les més transcendents decisions bèl·liques. I en canvi sovint s'han organitzat: Lligues per la Pau, Dones de Negre... Està per fer la llarga llista d'accions que han dut a terme, de les seves victòries tant assolides com silenciades

L'experiència d'aquesta lectura, d'aquest escoltar paraules que costen molt de pronunciar, és una gran lliçó de periodisme honest i de saviesa humana. Ens mostra l'actuació d'elements psicològics sobre la memòria, el trauma, les argúcies del pensament per sobreviure i perdonar-se. Però sobre tot ens mostra com d'antinatural resulten les guerres per a les dones ( i també per als homes) que ressenten la mort dels enemics com “assassinats” sense cap consol ni ornament. Ens ofereixen una nova visió, lluny del victimisme i del triomfalisme, en què la veu de les dones resulta ser un gran recordatori del valor intrínsec de les vides humanes i del seu sofriment a l'interior d' aquesta bogeria col·lectiva que anomenem guerra. Que és la negació de la paraula, la negociació i la mort de l'empatia que ens fa sobreviure com a humans.