La censura del so a TVE

La censura al món de la pantalla va néixer a Espanya amb una pulsió obsessiva pels petons. Quan el 1950 va arribar a les mans del censor del règim franquista el metratge amb els petons de Rhett Butler (Clark Gable) i Scarlett O'Hara (Vivien Leigh) a Allò que el vent s'endugué, la passió es jutjava excessiva. “De los dos besos, suprimir el primero”, va dictar el censor. El zel s'enduriria en la reposició del 1961: “Acortar el segundo beso entre Rhett i Escarlata [sic] suprimiendo los primeros planos.” La dèria censora va retocar Recorda de Hitchcock (“suprimir besos exagerados”) o El delator de John Ford (“hay dos primeros planos con besos muy exagerados y un primer plano con un beso no tan exagerado”), entre d'altres.

Amb l'arribada de la democràcia a Espanya es va despenalitzar el petó, però aquests dies la censura oficial ha detectat un nou element pertorbador per al públic que havia de ser proscrit: el so. Quan dimecres va esclatar l'escàndol de les gravacions de Jorge Fernández Díaz amb Daniel de Alfonso (sí, va esclatar dimarts, però al Madrid de l'opinió pública i publicada va arribar dimecres per la diferència horària), un redactor de TVE va confeccionar la crònica amb els àudios compromesos de Público. La direcció de TVE, però, va imposar el seu silenciament i va obligar a informar del cas basant-se en l'explicació del ministre de l'Interior en què es presenta com “la víctima de la conspiració”. “Els teleespectadors de TVE no han pogut escoltar els àudios en un acte que el Consell d'Informatius considera clarament censor i manipulador”, denuncien els treballadors.

En contra del que es pugui pensar a priori, el censor contemporani ho fa pel bé del públic. Escoltar en un mitjà de comunicació pagat amb els diners del contribuent que amb els diners del contribuent es juga a “destrossar el sistema sanitari” pagat pel contribuent era obscè. Per a algunes generacions, el primer petó de Rhett i Scarlett ja no tornarà mai.