L'última estomacada

Se n'ha anat el millor dels pitjors
actors de les menys dolentes de totes les males pel·lícules. Bud Spencer –Bud per la cervesa i Spencer perquè el seu ídol era l'Spencer Tracy– ha marxat als vuitanta-sis anys, que és una bona edat per a l'hora final dels mites que mai no es moren. Juntament amb Terence Hill, un altre actor italià que va fer forat amb pseudònim fordià, ens va entretenir incomptables tardes de diumenge al cinema del nostre poble amb pel·lícules que semblaven rodades amb presses el dissabte anterior i van aconseguir crear un tàndem que, per bé o per mal, ja forma part d'una cultura cinematogràfica cultivada amb crispetes i estomacades. Per això, encara que les necrològiques han destacat el nom autèntic amb què van batejar-los, el millor homenatge que se'ls pot fer és recordar-los amb el que ells van triar per cavalcar planúries de pega, descarregar colts de fogueig i buidar saloons a plantofades. L'última estomacada, però, Bud Spencer no va pas ventar-la al cinema sinó a la televisió, protagonitzant no fa pas gaire un delirant anunci publicitari on es rebel·lava contra les entitats bancàries que cobraven clàusules abusives als clients. És igual si era massa gras per aguantar tantes batusses i massa limitat per ser bon actor, el que compta és que sempre va repartir les galtades que ens hauria agradat clavar a nosaltres mateixos, plantat contra un exèrcit de dolents amb cara de rebre que representaven el ric del poble i que, pobrets, paraven els cops en nom seu. Tot i saber que el cinema és una gran mentida, ara que les reposicions ens han retornat els millors anys del gloriós tàndem, resulta que aquells westerns polsegosos de barrets suats i de cullerades de fesols picants en el fons eren reals com la vida mateixa. Perquè sempre hi ha hagut i hi haurà sicaris que posin la galta pel dolent de debò, perquè sempre hi ha hagut i hi haurà també clàusules abusives que es mereixin un gec d'hòsties de pel·lícula.