Full de ruta
Alguna idea d'Europa
el vot més primitiu
El filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth va venir a fer una conferència al CCCB, a principis del 2015, i vaig entrevistar-lo. Una de les coses que recordo que em va sorprendre que em digués va ser que veia en el moviment de Syriza, a Grècia, una via per refer la Unió Europea. Aquí, que tot ens arriba tard, encara, com les pel·lícules en blanc i negre, les quatre lleterades que s'havien emès sobre el partit de Tsipras venien de l'intent d'osmosi de les noves esquerres: s'hi van fer fotos i s'hi van emmirallar fins que els va convenir, però sense anar gaire més enllà. Temps més tard, i amb un panorama que ja havia patit unes quantes sacsejades, va venir a Barcelona l'exministre grec Varoufakis, que va deixar bocabadats cupaires i podemitas per la seva defensa de la Unió Europea, però d'una altra Unió, diferent, que recuperés els valors democràtics, que els convertís en el seu tronc central. Aquest, és clar, és un discurs una mica més sofisticat que el “si dins o fora, posar o treure”, o culpar la troica de tot i no haver de pensar cap alternativa. Que inventin els altres.
Ja el 2015, Honneth advertia del perill del procés de renacionalització que patia Europa (del qual el sobiranisme escocès i català s'escapen amb la vocació europeista i democràtica). Hi ha un fantasma que recorre Europa, que és l'extrema dreta i –com deia l'escriptor Daniel Saldaña– la visa per obrir i tancar la porta. L'adéu de la Gran Bretanya neix en bona part de la por a l'estrany, els ressons de la xenofòbia, el vot més caduc, primitiu i populista. Res aliè a Catalunya i Espanya. Quan una certa esquerra s'omple la boca amb un discurs buit sobre l'austericidi, potser que es plantegi, també, els ressons d'aquest no a Europa. La gestió política de la crisi econòmica, dels refugiats i el terrorisme gihadista fa feix i sumeix la Unió en un mar de dubtes i de mirar-se el melic. Hi ha una generació que hem conegut l'Europa feliç, de l'Erasmus, l'Interrail i els camps de voluntariat a l'estranger... Em pregunto si, com Stefan Zweig, això, algun dia, acabarà sent el nostre món d'ahir.
