Morts damunt la taula

Afortunadament, un dels espectres que no obsedeix el sobiranisme català és el de la violència. És cert que a vegades es fan referències a aquesta possibilitat. L'Hèctor López Bofill, per exemple, va escriure a Twitter el 17 de juny, després de l'assassinat de la diputada anti -Brexit Jo Cox: “L'assassinat de #JoCox « https://twitter.com/hashtag/JoCox?src=hash » demostra que, per desgràcia, tota transformació constitucional profunda demana morts.” Inevitablement, alguna gent es va escandalitzar i López Bofill va haver d'aclarir que no desitja que hi hagi morts, sinó mostrar la relació entre violència i poder constituent.

En altres textos, López Bofill ha mostrat també que la violència posa de manifest la responsabilitat que implica ser sobirà. La protagonista de la seva novel·la Dafne abans de l'alba diu una frase antològica que evoca el pensament de Carl Schmitt. Diu Dafne: “La sobirania és la capacitat de posar morts damunt de la taula.” Això no vol dir que ser sobirà impliqui matar, però sí que implica responsabilitzar-se de les vides de la gent d'un territori concret.

Aquestes invocacions al que Schmitt en diu “la possibilitat real de la mort física” són útils per fer-nos entendre als catalans que l'estat és una cosa seriosa, una cosa que no sorgeix només d'un desig de llibertat sinó d'un exercici de poder real. Els últims tres-cents anys els catalans hem exercit ben poc poder d'estat i ens hi hem relacionat fent-nos els simpàtics o les víctimes, o fugint-ne a través de l'excentricitat egoista o de l'esteticisme vacu. Per això, la referència a la violència és un element disciplinador que ens ajuda a entendre que la feina d'estat és una feina de responsabilitat màxima.

Però si el sobiranisme no ha produït cap mort directa és també per una raó més estructural: que és que en el món global ja no hi ha causalitat entre violència i política. Mentre que en la modernitat les guerres permetien distingir l'amic de l'enemic i construir els espais concrets de la política, en la globalització, en canvi, tota la violència directa s'assembla al terrorisme: és una violència improductiva, merament destructiva. L'assassinat de Cox no va tenir cap efectivitat real en la decisió del Brexit. Va ser un acte tan brutal com inconseqüent i a l'assassí ja l'han processat segons lleis antiterroristes.

La part negativa d'aquesta manca de causalitat és que els conflictes en la globalització s'eternitzen, perquè les guerres que haurien de resoldre'ls cap a una banda o cap a una altra no tenen inici ni final. La part positiva és que, almenys en el nostre cas, és realment improbable que veiem crims de sang i, per tant, podrem continuar dedicant els esforços a les batalles a nivell diplomàtic, legal, mediàtic i financer.